El joc de la trisella a la Miscel·lània del CERE

El passat divendres 18 de febrer Riba-roja d'Ebre va acollir la presentació de la Miscel·lània del CERE 21, dedicada a aquesta població. Aquesta publicació, que edita el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, recull tot d'articles de la nostra comarca i en cada edició, en particular, del poble al qual fa referència. En aquesta ocasió al sumari hi trobem:

Memòria d’activitats del CERE el 2009. Josep F. Moragrega Font
Articles sobre Riba-roja d’Ebre

• Riba-roja d’Ebre. Montserrat Anguera Terré i Vicent Casadó Burillo
• Espais naturals de Riba-roja d’Ebre. Vicent Casadó Burillo i Montserrat Anguera Terré
• Un document públic en un arxiu privat: l’arrendament de la fleca de Riba-roja d’Ebre l’any 1788. Daniel Piñol Alabart
• Francesc Adell Ferrer. Evocació en el seu centenari. Josep S. Cid Català
• Els articles de Francesc Adell a la revista El Llamp: una visió de Riba-roja d’Ebre (1931-1932). Josep S. Cid Català
• Riba-roja d’Ebre, un municipi afectat per la manca d’un model propi de desenvolupament. Josep M. Piñol Alabart
• La trisella o joc de la bola. Apunt d’un món lúdic quasi perdut. Biel Pubill Soler
• Dimonis i dracs de la Ribera d’Ebre. Els Figots Satànics de Riba-roja. Joan Farnós Pallarès
• Contes a la vora del foc (III): Riba-roja d’Ebre. Núria Grau Poyo i Àngels Pérez Tarragó

Història natural

• Estat químic de les aigües subterrànies de la Ribera d’Ebre. Joaquim Roset Piñol

Història local

• L’establiment de la població cristiana: la vila i el terme. Josep Serrano Daura

Lingüística i literatura

• Artur Bladé: correspondència d’exili i de retorn (1942-1986). Xavier Garcia Pujades

Bibliografia riberenca (9). À. Pérez, N. Grau, M. Anguera, M.J. Clua i V. Casadó

En relació a l'àmbit del joc, que és el que ens ocupa en aquest bloc, s'ha publicat l'article La trisella o el joc de la bola. Apunt d'un món lúdic quasi perdut (p. 185-195). L'article

treu de l’oblit el joc de la trisella, n’explica els seus antecedents, el contextualitza abans de la seva pràctica desaparició al primer terç de segle XX per, finalment, explicitar com s’ha pogut recuperar i donar a conèixer a través de diverses manifestacions populars al territori. L’objectiu darrer és destacar que el joc forma part de la nostra cultura i que constitueix un patrimoni a preservar.
En relació a aquet joc Carmel Biarnés (1983) referint-se a Ascó llista tot un seguit de jocs i esbarjos del poble classificant-los en si eren més propis de nois, de noies o es practicaven de manera indistinta. Cap d’aquests jocs és explicat i per tant hem de suposar que eren abastament coneguts els anys vuitanta. Vet aquí però que el lector no avesat a la temàtica, que sigui originari d’un altre context o zona geogràfica, o que el separi una certa distància generacional tindrà, en alguns caos, seriosos problemes per esbrinar de quin joc es tracta i saber-ne, per tant, el seu desenvolupament. N'és un exemple evident el joc de la trisella.
Inicialment del joc de la trisella ningú me’n sabia donar raó. Tothom em deia el mateix: que es tractava d’una eina de camp, en forma de calaixó obert per davant i que enganxat a una bèstia de càrrega que l’arrossegava, servia per aplanar el terreny o, si calia, transportar petites quantitats de pedres. Als diccionaris no apareixia aquest mot però si el de tragella, la descripció de la qual coincidia amb la informació dels entrevistats.
Per fi la recerca va donar el seu fruit i primer va ser el veí d’Ascó Antonio Ribes Ferrer, qui va confirmar haver vist jugar a la trisella:

(...) tenia uns forats i es tenia de tirar la bola i encertat als forats. Això només ho he vist una vegada… la tenien a cal Sac, allà dalt a la Figuereta, i no n’hai vist més. Només hi podien jugar els més grans perquè… perquè els més petits fèiem nosa .

Pocs dies després, parlant amb l’artista flixanco Jaume Garciapons Veà, va donar-me més detalls del joc, apuntant que la trisella:

era un calaixó que estava tot fet de forats, un blanc i un negre, un blanc i un negre. I es jugava que dies: - Blanc o negre-. I d’una distància tiraves. Si entrava en un forat del color que havies dit, guanyaves. El calaixó estava completament pla a terra i have una baixadeta perquè la bola no es quedés parada. No es tirava per l’aire, es tirava la bola arrossegant. Això ho feia el fuster perquè era una mica complicat de fer, els forats devien estar separats 1 cm un de l’altre. Hi have gent que s’hi jugava quartos. Feien apostes – jo al blanc, jo al negre…-. Es tirava una bola sol per cada cop, des d’una distància d’uns 7 m. Després de la guerra ja no s’hi va veure jugar .

Fou aleshores que vaig lligar caps i vaig recordar que la Dolors Cabré en el seu llibre Riba-roja d’Ebre i el seu terme municipal (1974) fa també un interessant recull de jocs, competicions i diversions que es practicaven al seu poble a mitjans de segle passat. Recull jocs infantils i amb cantarella com ara el joc de Pis-pissiganya, Conillets a amagar o La lluneta m’és padrina; competicions i proves incloses dins els programes de festa major com ara cossos, curses de sacs, de llums de ganxo i de dones –descalces- portant el cante al cap, altres de rucs amb els muntadors amb l’aubardó deslligat, etc; ens parla encara dels divertiments dels adults entre els quals destaca els jocs de daus i de cartes com ara el cau, l’escambrilla, el set i mig, la mona, el tuti, la botifarra... tots ells jocs de diners, d’aposta, que es realitzaven als cafès. I finalment, amb un fil de nostàlgia, ens revela el nostre joc:

Abans que el futbol i el cinema ho envaïssin tot, hi havia el Joc de la Bola, amb local propi. En aquest, a terra, tenien com una plataforma de fusta, amb forat negres i vermells –al carrer de Flix, a ca Mònica-. El jugador tirava la pilota; si la feia entrar en un forat negre, guanyava. Si entrava en un forat vermell, guanyava l’amo del joc. Era un divertiment de les tardes dels diumenges. També es jugava a les bitlles i a una mena de frontó .

Penso que és molt il·lustrativa la informació que aporta la Dolors Cabré sobre els jocs doncs no es limita a llistar-los, també els explica mínimament i a més els contextualitza tot indicant qui els protagonitza –edat, gènere-, els situa en el temps –lleure diari, calendari festiu-, i en l’espai –documenta l’existència d’una taverna ja al segle XV i cita diferents llocs d’esbarjo d’adults, com ara el joc de pilota o diferents trinquets que hi havia al segle XVIII-. Amb tot plegat la descripció que fa del joc de la bola revela que es tracta del mateix joc que Carmel anomena de la trisella.
Poc després vaig aconseguir un testimoni d’excepció, la del ribarojà Agustí Agustí Cervelló , de 105 anys, que de jove havia jugat al joc de la trigella o de la bola, com ell l’anomenava. Em va confirmar que era un joc d’aposta en el qual dos jugadors s’apostaven quartos i va corroborar que per a jugar es tirava una bola des d’una distància de dos a tres metres –Garciapons establia una distància més llarga, de 7 m-. Si aquesta queia en un forat de color negre es guanyava, si queia en un forat roig, es perdia. A més, es podia jugar a un determinat nombre de tirades o bé, simplement, a una.
Posteriorment encara vaig poder recollir dos testimonis d’Ascó que, tot i no haver-hi jugat, sabien l’emplaçament del joc. Mariano Vallès Biarnés el situava al Fossar Vell i a l’era de l’Esquerré. Florentina Lecina Buj , també coincidia que es jugava en aquest darrer indret a més de a ca Moles, tocant de cal Ciego, al carrer de Baix. Ambdós també apunten que era joc d’aposta en què s’hi casava cèntims –deia Mariano-; i Florentina posava l’accent en que hi jugaven joves i vells la tarda dels diumenges.

LA TRISELLA O JOC DE LA BOLA, UN FÒSSIL LÚDIC
Si em permeteu l’expressió podem considerar el joc de la trisella com el fòssil lúdic o la darrera expressió d’un tipus de distracció que, amb múltiples variants però amb idèntica dinàmica, ja es practicava a l’època clàssica.

La nostra generació ha estat, a la pràctica, testimoni de la seva quasi desaparició. Per sort, el recull i les referències de lletraferits i intel·lectuals com Carmel Biarnés o Dolors Cabré han permès en aquesta ocasió desencadenar la recerca, documentar el joc, donar-lo a conèixer i, el que és més important, recuperar-lo. Això és el que l’associació cultural Lo Llaüt d’Ascó ha fet gràcies als testimonis descrits en aquest article. A partir d’una vella trisella que ens van proporcionar els amics Jaume Blanch i Àngels Pérez de Flix, vam construir-ne una mantenint les mides, proporcions i estructura corresponents a l’eina que s’emprava antigament per aplanar i recollir pedra al camp. És així com el joc ha passat a formar part de l’imaginari lúdic dels asconencs que hi poden jugar en el marc de la festa de Sant Antoni -on des del 2001 es programa una tarda de jocs tradicionals a plaça-, o també han pogut conèixer i practicar el joc a través d’iniciatives puntuals sorgides des de l’escola –organització de jocs tradicionals pels carrers i places de la població-. Val a dir que gràcies al Tradijoc la trisella s’ha donat a conèixer i s’ha pogut jugar arreu de la Ribera d’Ebre.

Podeu consultar tot el text de l'article a Miscel·lània del CERE, núm. 21. Edita Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, 2010.