diumenge, 30 de juliol del 2017

Montsant: Grau dels Barrots, Piló dels Senyalets i el Clot del Cirer

El Montsant sempre té màgia, fins i tot a l'estiu, malgrat la calor, té un atractiu especial. Tot és qüestió de llevar-se d'hora, preveure un recorregut adient i aprofitar quan el sol no abrasa!

 La sortida d'avui és des de la Morera de Montsant, pujant pel grau dels Barrots.
Són uns 50 minuts la primera mitja hora dels quals es fan suaument, passant per alguna zona d'alzina i d'altres de matolls. El què dificulta el camí són els còdols que trobem a la meitat d'aquesta primera part del camí i que fan que alentim la marxa per evitar relliscades. 
Finalment arribem a l'escletxa que s'obre entre dos grans faixes de conglomerat. Sembla impossible, des de lluny, que hi pugui haver un pas per aquest indret. Entrem amb resolució fins arribar al peu d'una roca que ens impedeix el pas.   
Sort que la secció excursionista del Reus Deportiu fa anys hi va preparar uns ferros, a mode d'esglaons, que ens ajuden a pujar.
Superat aquest pas seguim ara a vora del precipici, sovint acotxats entre les faixes de conglomerat, en direcció est com si volguéssim anar a Albarca. 
Des de qualsevol d'aquests indrets la vista és fantàstica: el repetidor de la Mussara, Siurana de Prades, Cornudella, Tarragona i el mar al fons, la Mola de Colldejou, Tivissa, Falset, Rasquera, Miravet, Móra d'Ebre, Sant Pau de la Figuera, Ascó i la torre de la nuclear i, encara més al fons, els ventiladors de la Serra de la Fatarella.   
Continuem el camí que està ben marcat i, quan cal, ben assegurat amb cables d'acer i de seguida deixem el penya-segat per pujar cap a dalt la carena de Montsant.
Dalt de tot planejarem per la carena ara cap a ponent. Les vistes segueixen sent fantàstiques miris on miris. Cap al nord es veu la Plana de Lleida i al fons els Pirineus, al Sud i al fons els Ports de Beseit.
En menys de mitja hora som al Piló dels Senyalets i des d'aquí, amb un quart d'hora més arribem al Clot del Cirer -compte que no està senyalitzat i cal vigilar bé, a l'alçada del Pi del Cugat hi ha un corriol de còdols, a mà dreta en direcció oest, que us hi portarà en menys de 10 minuts!-. 
El retorn a la Morera es pot fer per molts indrets. Jo us recomano el Grau de la Grallera, en bones condicions i sense obstacles remarcables -el de l'Agnès està una mica malmès i trenca més el ritme-.

dijous, 27 de juliol del 2017

Jeux et culture à la Renaissance

Acaba d'aparèixer el llibre Jeux et culture à la Renaissance. L'album d'estampes de Nicolas Prévost, obra de Pierre Parlebas i Thierry Depaulis.
És un llibre petit, de poc més de 150 pàgines, però molt i molt interessant doncs descobreix que la sèrie d'estampes sobre jocs tradicionals del s.XVI que fins ara s'atribuïen a Guillaume Le Bé no són realment d'aquest gravador sinó que les hauria realitzat el gravador, impressor i editor francès Nicolas Prévost
Més enllà d'aquesta dada una altra notícia destacable del llibre és que han aconseguit localitzar l'àlbum complert titulat Les Trente-six Figures contenant tous les jeux qui se purent jamais inventer et représenter par les enfants tant garçons que filles, depuis le berceau jusqu'à l'âge viril (1589) en una biblioteca d'Estats Units, la qual cosa permet als autors reproduir les imatges i descriure els jocs que hi apareixen. 
Sens dubte un llibre que, a partir d'ara, haurem de tenir ben aprop!

dimarts, 25 de juliol del 2017

El joc de l'oca del Camí de Sant Jaume

Si col·leccioneu jocs de tauler de l'oca en trobareu un de senzillet però molt ben elaborat al llarg del Camí de Sant Jaume. És un joc de tauler de cartró, poc doble, amb fitxes també de cartró, que va fent un recorregut per diferents pobles per on transcorre el camí. El joc també va acompanyat d'informació de diferents indrets històrics i artístics que hi ha en el trajecte, i tota la informació està en anglès, francès, alemanys, italià i portuguès. Preu: 10 euros.

dilluns, 24 de juliol del 2017

Art, disseny i/o joguina



La línia que separa l'art i el disseny és molt fina, si més no m'ho sembla a mi que no en sóc un entès. Quant això afecta a una joguina el problema s'agreuja. Posaré un exemple. Fa pocs dies que vaig descobrir la botiga Lorenzo design. Està al C/ San Miguel dos Agros, 3 de Santiago de Compostela. Donant un cop d'ull a l'interior em van captivar tres personatges que estaven en una prestatge, eren fetes amb cubs de fusta i recordaven extraordinàriament a les obres de l'uruguaià Joaquim Torres-Garcia.
Parlant amb el propietari del comerç em va explicar que ell mateix era uruguaià i que de forma inconscient havia creat aquelles figures, aquelles peces de disseny i que sí, que realment podrien estar inspirades en Torres-Garcia.
Entre d'altres objectes que vaig veure hi havia petits cotxes, puzzles i aquesta meravella de joc de construcció, minimalista o naïf. I em pregunto... quina diferència hi ha entre art i disseny?
Podeu consultar la producció de Lorenzo design en aquest enllaç.
 

diumenge, 23 de juliol del 2017

Món aualé núm. 22



Acaba d'aparèixer el número 22 de la revista digital Món aualé corresponent als mesos d'abril-juny de 2017. Com sempre la teniu disponible online i es pot llegir de forma gratuïta en aquest enllaç.


En aquesta ocasió es parla de:

  • Jocs mancala en aplicacions mòbils 
  • Aprenem a jugar al Dakon 
  • Jocs mancala al sud-est asiàtic 
  • Un tauler mancala a la sèrie Blindspot 
  • Les seccions habituals Glossari i el Racó del col·leccionista

divendres, 21 de juliol del 2017

Vetaina visita dos castros

En el seu viatge per A Coruña Vetaina ha descobert els fantàstics castros -poblats- celtes. Primer va estar al Castro de Borneiro, proper a la zona on es troba el dolmen de Dombate.
Com en la majoria d'aquests jaciments arqueològics no resulta gens difícil fer-se a la idea de les formes de vida dels seus pobladors. El castro es troba a tocar d'un rierol i s'hi accedeix pel que sembla l'única porta d'entrada, un espai empedrat protegit, a banda i banda, per un petit mur. A l'interior es veuen perfectament les típiques construccions de pedra, circulars, fetes amb un sòcol de més o menys un metre d'alçada, damunt les quals s'aixecaven parets de tobot i palla.
El castro de Baroña resulta molt més espectacular i esdevé tota una lliçó d'història!
Es localitza a la península de Barbanza, en un petit sortint de terra que entra dins l'Atlàntic formant, per entendre-ho, encara una altra petitíssima península on s'aixeca el poblat. El marc és d'una estètica impressionant. 
Aquest espai, segons sembla, es va començar a habitar a finals del neolític, a l'edat dels metalls i fou ocupat fins al segle I dC. Els seus habitants vivien de l'agricultura, la ramaderia i, lògicament, de les pràctiques vinculades al mar això és, la pesca. La recol·lecció i la caça evidentment també formaven part de les seves activitats quotidianes. 
L'elecció d'aquest enclavament, però, no va ser casual. Les característiques d'aquest entrant de terra al mar la feien un lloc ideal per a la defensa, és per això que hi trobem fins a 3 murs o espais defensius. El primer d'aquests el van fer excavant directament la roca i fent una mena de fossat de més de 2 metres d'amplada que fins i tot ens fan pensar que en aquells temps estigués omplert d'aigua.
A aquesta gran feina d'enginyeria, per aquell temps, hi hem d'afegir la segona línia de defensa o muralla principal per on s'accedeix al castro a través d'una porta, també d'un parell de metres d'ampla, perfectament protegida a costat i costat per les muralles i dues grans construccions que ens recorden la forma de dues torres.
A aquestes torres s'hi accedia, en diferents llocs, mercès a unes escales perfectament treballdes enquestades a la mateixa murada. 
Un cop a l'interior d'aquesta segona muralla trobem un primer monticle al qual s'hi aixequen diferents habitacles, la majoria de forma circular tot i que també se'n troba algun d'el·líptic, allargat. En totes aquestes construccions s'aprecia perfectament els accessos, sempre una única porta.
Passada aquesta primera concentració d'edificis es passa a una altra muntanyeta defensada per una darrera muralla. S'accedeix a aquest espai a través d'unes escalinates que condueixen a una porta més petita. Darrera hi tornem a trobar més construccions circulars que, sembla, són més petites però també fetes amb murs més gruixuts.
Finalment, des de la part més elevada del recinte, es té una imatge fantàstica de tot el castro envoltat pràcticament per mar tret d'una petita franja on, com hem dit, s'hi va practicar un fossat. Dalt d'aquesta elevació trobem nombroses cisternes treballades directament a la roca mare.
Proper a aquest impressionant castro hi ha tot de petròglifs. Són coneguts com petròglifs de Gurita. D'aquests gravats a les roques n'hi ha moltíssims a tota Galícia. En aquest lloc en particular és fàcil veure representacions d'animals amb banyes -cabres?- i alguns gravats circulars. 

dijous, 20 de juliol del 2017

Vetaina a Galícia

Vetaina ha passat uns dies per Galícia visitant Santiago de Compostel·la, a Coruña, la costa da morte, Padrón, Noia, Bergantiños, els penya-segats de la zona nord de San Andrés de Teixido, Cariño... Aquí trobareu algunes imatges del viatge:
Escalinates que pugen a la catedral de Santiago de Compostel·la. A les següents imatges el Far d'Hércules, a A Coruña, el més antic del món d'aquest tipus en funcionament.
Prop de Ponteceso on es troba el MELGA (Museo etnolúdico de Galícia) hi va trobar una meravella de la prehistòria, el dolmen de Dombate que, a banda de ser un dels més grans de la península té una altra particularitat, i és que conserva fragments de pintures a l'interior, per això s'ha construït un gran edifici que el cobreix completament.
Dombate i tots els seus voltants traspuen aquell aire típicament -o tòpicament- gallecs, amb camps verds de diferents tons depenent si estan plantats de panís, ferratge o bé hi creixen castanyers, roures o eucaliptus. Entre aquests es descobreixen aquí i allà els típics, ara sí, horreos, en general fets amb grans blocs de granit grisos que ajuden a dibuixar aquest curiós paisatge.  
 
I també arreu es veuen les petites esglésies, fetes del mateix material, on destaquen sempre els campanars d'espadanya. I no hi poden faltar, tampoc, creus de terme o de senyalització, des de les més senzilles sense decoracions fins a les més treballades. 
Aquesta creu és ben curiosa. Encara que no ho sembli gira! Es una creu giratòria, ben curiosa, que segons ens van comentar servia per orientar sobre l'hora tot girant la part superior de la creu i deixant-la orientada cap un lloc o altre.