La bojeria d'implantar el futbol al país de l'hoquei!

Llegeixo a l’ARA (20/06/2017) el següent article signat per Roger Requena:

“Intentar implantar el futbol a l’Índia és com intentar introduir a Catalunya l’hoquei platja, una bogeria”. Qui parla és Miquel Lladó, responsable d’introduir el futbol en l’acadèmia que té la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, un dels districtes més pobres de l’Índia, i que ha passat de no conèixer aquest esport a tenir una competició reconeguda per la federació de futbol del país. “Anantapur és una zona rural molt empobrida perquè hi ha poca aigua: és la segona regió més seca del país després del desert de Rajasthan”, explica a Lladó, que desgrana els reptes del projecte: “Volem que als pobles hi hagi una estructura perquè els nens puguin jugar amb nens de la mateixa edat. Així desenvolupem una cultura de l’esport”.

Fer-ho a l’Índia, però, no és un propòsit gens fàcil. “Pensava que anava a un lloc amb una base, però no n’hi havia cap ni una. Més d’un escriu futbol com food ball (bola de menjar)”, comenta Lladó, a qui no falten anècdotes inversemblants: “En un camp tenien plantada la bandera de córner en un sorral de pati on jugaven nens petits. Un altre cop vam anar a Bangalore i en passar un avió per sobre tots es van aturar, mirant-lo, mentre el rival seguia jugant”. En un país on l’esport nacional per excel·lència és l’hoquei herba -més d’un milió de fitxes federatives-, seguit pel criquet, el futbol és absolutament minoritari, i només se’n tenia constància en zones portuàries lligades al comerç.

De fet, fins al 2007 no es va formar la lliga índia (I-League), amb 10 equips que lluiten per sobreviure. Fa tres anys, però, el grup IMG Reliance, un conglomerat empresarial, va vincular vuit estrelles del criquet amb equips que formarien part d’una competició, la Indian Super League, que vol imitar l’estil de la NBA: franquícies i xou. “Un negoci que, de moment, no els ha sortit rendible. De fet, ja han proposat una fusió entre totes dues competicions”, apunta Lladó.

El projecte que coordina a la Fundació, però, s’allunya molt del professionalisme. Des del 2014 impulsen les lligues rurals per a joves, un format de competició que consisteix a captar nens de diferents pobles propers i barrejar-los per crear un concepte de club. S’organitzen per zones, per no haver de recórrer grans distàncies. Més de 1.000 nois i 200 noies ja formen part d’una lliga regular que ha fet possible el futbol en una zona que, de retruc, s’ha fet visible a nivell nacional gràcies a aquest esport. “El nom d’Anantapur estava molt deteriorat. Al principi, quan ens presentàvem a algun lloc, no el mencionàvem fins al final. Ara el pots dir tranquil·lament, ho fan persones de pes dins del futbol i tot”, confessa. A l’acadèmia de la Fundació treballen amb els millors jugadors, a qui donen residència, menjar i material. Uns privilegis que tenen efectes negatius en els més grans, que s’han malacostumat. “¿Vindrien si no tinguéssim un camp de gespa? Potser els hem donat massa facilitats de cop”, lamenta Lladó. Els més petits, en canvi, “no fallen a cap entrenament i van bojos per jugar”.

El principal problema, però, el troben a les escoles públiques. “Els col·legis rurals són la malaltia de l’Índia, són terribles. L’alumnat és un objecte que mouen com volen, i el nostre projecte aspira a canviar això”, es queixa Lladó, que critica durament l’actuació dels professors. “Són empleats governamentals acomodats que pressionen molt els nens perquè juguin en les competicions interescolars que donen un certificat al nen per poder trobar feina de funcionari públic en el futur i reconeixement a la pròpia escola”. Un model amb valors “perjudicials” que vol capgirar l’acadèmia, que aspira a tenir una escola hermètica respecte a les interferències de l’educació pública. El somni de Lladó per al 2024: corregir això i veure equips rurals amb nois i noies, i camps plens de pares.

​Després de llegir l’article em pregunto: Cal? Cal que una Fundació com és Vicenç Ferrer –o qualsevol altra- proposi potenciar la “cultura de l’esport” a través de competicions de lligues de futbol? És que l’hoquei herba o el criquet, esports tan arrelats en aquest país, no tenen valors inherents propis de l’esport que cal introduir-ne un altre? I més quan la mateixa Fundació reconeix que intenten promocionar aquesta cultura de l’esport a partir de l’organització de clubs de futbol, un esport que no és pas, ni de bon tros, l’esport nacional de la Índia! Em pregunto si cal que arreu del planeta, es vagi on es vagi, cal que es jugui a futbol! No serà que a la Índia, país súper poblat –quasi continent diuen alguns-, interessa capgirar el seu imaginari lúdico-esportiu basat en l’hoquei herba –que no té tants seguidors mundials- pel futbol que mou diners i més diners a través de campionats, marques publicitàries i mitjans de comunicació? 

Em sap greu veure en aquesta línia de treball de la Fundació Vicenç Ferrer un nou pas cap a l’estandardització i globalització en detriment del patrimoni lúdic d’un poble que, si d’alguna cosa pot presumir encara avui és que és un país que juga! Si teniu la sort d’anar a la Índia podreu veure per carrers i places, per camps i jardins, nens i nenes i joves jugant a nombrosos jocs tradicionals així com a esports com l’hoquei o el criquet! Quina sort tenen, encara, que no s’hagi imposat sols “una cultura de l’esport”!