A la primera reunió de l’escola els pares acostumen a
passar-se els mòbils i... ja està!, ja tenim muntat el grup de WhatsApp. Que
difícil que és fer-ne un bon ús, d’aquest grup. I que fàcil que és criticar
l’escola! Tinc la sort que a l’escola on he dut els meus fills m’ha costat molt
trobar motius de crítica (i si n’hagués trobat, és a l’últim lloc on les
abocaria). Les decisions de l’escola sempre m’han semblat encertades. Així,
vaig trobar molt bé que posessin en marxa l’assignatura d’escacs, pel que suposa
de pensar estratègies, tot i restar temps a altres assignatures “importants”.
Els escacs ara són accessibles a tothom -a través de
la pantalla de l’ordinador i del mòbil, no cal ni contrincant-, però a l’Edat
Mitjana era cosa d’uns quants, de la noblesa i de la reialesa. Bellíssims
conjunts de peces d’escacs usats com a entreteniment per les classes dirigents
s’han perdut per sempre més.
Uns quants han sobreviscut. Com els escacs d’Àger, un
conjunt de peces fetes de cristall de roca, una varietat cristal·litzada de
quars, transparent i incolora, que normalment té formes romboèdriques.
Els escacs d’Àger són uns dels objectes més valuosos
de les col·leccions del Museu de Lleida. El conjunt està format per 19 peces
d’escacs, i un flascó de perfum fet també de cristall de roca. Dels taulers,
dissortadament, no se n’ha conservat cap. Un conjunt de 14 peces, també
procedents d’Àger, es troben al Museu Nacional de Kuwait. Hi van anar a parar
després d’haver voltat molt, incloent el pas per col·leccionistes francesos.
La primera referència d’aquests escacs de pedres
precioses apareix al testament de la dona d’Arnau Mir de Tost l’any 1068.
Sembla, doncs, que aquests escacs pertanyien a Arnau Mir de Tost, senyor
feudal, garant de la frontera catalana amb l’islam, i a la seva dona.
“Els escacs devien arribar a la Península entre finals
del segle X i inicis del segle XI, coincidint amb l’auge del comerç entre
Egipte i Al-Àndalus. El Caire, cap a mitjans del segle IX, va esdevenir el
principal lloc de producció de peces fetes amb cristall de roca, després d’un
primer període d’esplendor dels tallers de Bàssora (Iraq)”, m’explica Josep
Giralt, que és el director del Museu de Lleida.
Tot i que de l’extraordinari conjunt d’escacs d’Àger
se n’ha parlat força -fins i tot l’escriptor lleidatà Francesc Pané n’ha fet
una novel·la ( Cristall de roca )-, i que viatja tot sovint -exposicions
temàtiques sobre la cultura islàmica rellevants-, continua sent força
desconegut pel gran públic.
Faig cap a Àger, el lloc on van ser durant segles
aquests escacs. M’hi acompanya Francesc Fité, professor d’història de l’art
medieval a la Universitat de Lleida, que es va doctorar a la Universitat de
Barcelona precisament amb una tesi sobre el patrimoni històric artístic,
d’època medieval, de la canònica de Sant Pere d’Àger.
Així que arribo a la col·legiata de Sant Pere d’Àger,
situada al cim del municipi, dubto de si veure el got mig ple o mig buit: està
força enrunada -va ser bombardejada durant la Guerra dels Segadors i durant la
Primera Guerra Carlina, el 1835-, però s’ha restaurat força (queda, encara,
molta feina per fer). De seguida m’habituo a la part mig plena.
Passegem per l’església, un temple de tres naus amb un
superb transsepte discontinu, coronat per torres als extrems. “Segueix un esquema
que recorda l’església de Sant Miquel de Cuixà”, em diu el Francesc. I tot
seguit baixem a la cripta, on hi havia les relíquies per al culte dels devots i
pelegrins. “Les relíquies les va portar Arnau Mir de Tost, el gran promotor
d’aquesta col·legiata, de Roma, de Terra Santa i del monestir de San Pedro de
Arlanza. Algunes relíquies els hi va facilitar l’abat Oliba, que va enviar a
Àger dos canonges de Vic per impulsar la nova comunitat”, m’explica el
Francesc.
De la cripta em fan mal als ulls uns quants capitells
falsos, totalment nous, col·locats a finals del segle XX. Ara no es permetria
col·locar-los. Els capitells originals de la cripta estan ben escampats. N’hi
ha al MNAC, al Museu de Lleida, a la Casa de la Vila d’Àger...
El claustre, d’estil gòtic internacional, construït
entre finals del segleXIV i principis del XV, és un dels elements més
destacables del conjunt de Sant Pere d’Àger. “El promotor del claustre va ser
el comte Pere d’Urgell, que va fer venir un equip excel·lent de picapedrers per
fer les escultures, els arcs, els pilars... -m’explica el Francesc-.
Malauradament, el claustre no es va acabar a causa de la mort del comte”.
“La pedra amb què està fet el claustre és d’una gran
qualitat, cosa que va permetre fer escultures molt detallades als capitells. Hi
ha qui diu que té les mateixes característiques que la de la pedrera de la
localitat mallorquina de Santanyí, però sembla que ve del Midi francès”, em diu
el Francesc quan sortim del recinte. De cop m’assenyala la muralla. “Veus aquestes
tàperes? No són autòctones. Qui sap si les va portar un abat de la canònica en
una de les seves visites a Roma, ja que n’hi ha a la muralla del Vaticà”. Un
altre element vingut de fora?
Cultura, natura, astronomia i esport
El camí d’Àger cap als Pallars i la zona de l’Alt
Pirineu ha sigut important al llarg de la història, cosa que va comportar, a
l’Edat Mitjana, que s’hi instal·lessin diversos hostals i hospitals, i també
que s’hi construís la col·legiata de Sant Pere d’Àger, el principal atractiu
d’aquest municipi. La desamortització de 1835 no va afectar gaire la canònica,
que va esdevenir col·legiata secularitzada.
Sant Pere d’Àger, avui visitable, ha tingut diversos
usos: després de la Primera Guerra Carlina va ser caserna; també ha albergat un
hospital i l’escola del poble.
Àger s’ha fet un lloc com a destinació de turisme
d’interior, amb propostes singulars. En té unes quantes: de l’àmbit de la
natura - l’espectaculrar congost de Mont-rebei -, l’astronomia - el Parc
Astronòmic del Montsec - o els esports d’aventura -la pràctica del parapent.
DANIEL ROMANÍ
