Els siurells
són unes figuretes de fang generalment pintades de blanc, verd i vermell que
tenen un xiulet a la part posterior i que fan soroll quan hi bufes. Petits i
vistosos, són un dels elements més icònics de Mallorca, gràcies a la seva doble
condició d’objectes curiosos -decorativament esplèndids- i objectes enigmàtics,
amb una llarga però molt incerta tradició al darrere. Pels siurells arcaics que
s’han trobat en diverses excavacions arqueològiques fetes arreu de l’illa,
alguns historiadors remunten la presència de siurells a Mallorca fins abans i
tot de la conquesta de l’illa per part de l’islam, que es va produir els anys
902 i 903.
Tot i que
actualment ja se’n fan de moltes mides i representant tota mena de personatges
i escenes, els siurells clàssics solien representar un home, una dona, un home
enfilat dalt d’un cavall, animals domèstics (aus, bous, cavalls, ases, galls,
paons...) i, també, figures fantasioses o mitològiques, des de sirenes fins a
cavalls amb ales (el Pegàs). No hi faltaven tampoc les escenes de pessebre
(nativitats i adoracions de reis, sobretot) en època nadalenca, ni els
inevitables dimonis banyuts, protagonistes des de fa segles de l’imaginari
popular mallorquí.
De figures
equivalents al siurell mallorquí -és a dir, d’objectes de fang amb un xiulet-,
se’n troben arreu del Mediterrani -Creta, Jordània, Sardenya, Eivissa...-, així
com en alguns indrets de la península Ibèrica (Segòvia) i en països tan remots
per a nosaltres com l’Uzbekistan i el Kazakhstan. En qualsevol cas, ningú sap
del cert -almenys en el cas dels siurells mallorquins- quin va ser el seu
origen, quin el seu significat simbòlic (si és que mai en van tenir cap) i
quina la seva utilitat.
D’hipòtesis
i especulacions sobre el tema, això sí, n’hi ha a balquena. Alguns han dit que
el siurell era un amulet de la sort, alguns altres que estava relacionat amb
divinitats paganes, alguns altres que inicialment va ser usat pels pastors per
cridar el ramat (cosa poc plausible, tenint en compte que són de fang i, per
tant, molt fràgils, i que per cridar el ramat ja servia un flabiol de canya)...
Cap hipòtesi és segura, però.
Un objecte fascinant per a molts
En l’època
moderna, sobretot a partir del moment en què les avantguardes de principis del
segle XX van prestar atenció i van revaloritzar tot allò que era considerat
primitiu, lúdic i folklòric -que fins aleshores havia estat menyspreat per la
cultura i l’art considerats seriosos i en majúscules-, els siurells mallorquins
han generat una enorme fascinació en tota mena d’artistes i d’intel·lectuals.
Per la seva condició d’artefacte simple i misteriós, per la seva mescla
d’immutabilitat i expressivitat.
Un dels que
més s’hi van interessar va ser l’arquitecte, urbanista i pintor alemany Erwin
Broner, que va viure a Eivissa durant molts d’anys i que de jove s’havia format
segons els patrons de la Bauhaus, que preconitzava una fusió d’artesania i art
amb una intenció funcionalista. Igual que els seus compatriotes Walter Gropius,
Raoul Haussman i Walter Benjamin, Broner era un entusiasta de l’arquitectura
popular eivissenca, de formes cúbiques i essencials i amb les parets molt
blanques. Coherent amb aquest interès per les formes populars, també tenia una
col·lecció de siurells. Qui hagi vist algunes de les moltes joguines que els
creadors de la Bauhaus dissenyaren per als seus fills -senzilles, imaginatives,
coloristes- no se sorprendrà d’aquest interès.
Tampoc no
pot sorprendre a ningú que Joan Miró, que va viure i va treballar a Mallorca
l’últim terç de la seva llarga vida, sentís una intensa fascinació pels
siurells. En una entrevista va dir-ne: “Els observo constantment. Cada figura
té la seva fisonomia pròpia, tot i que són produïts per centenars. Són molt populars.
Especialment entre els nens […]. Aviat hi haurà una festa aquí. Un festival
popular amb una petita fira. Veurà vostè en venda molts petits ninots com
aquests, només costen unes pessetes. Aquests ninots tenen per a mi una
importància extraordinària, fixeu-vos en l’expressivitat del rostre i
l’actitud”. Aquesta referència a la importància extraordinària que els siurells
tenien per a Miró no era una exageració encomiàstica de l’artista. Hi ha
pintures que va realitzar als anys 60 en què el predomini del verd, el vermell
i el blanc remet als siurells, de la mateixa manera que les figures que va
concebre per a la mítica obra Mori el Merma, de Teatre de La Claca,
també hi estan emparentades.
Un altre
artista català que sempre va sentir una viva curiositat pels siurells, així com
per altres expressions d’art popular, va ser l’escultor Apel·les Fenosa. Tot i
que va realitzar obres monumentals -per exemple, el Crist de l’església de
Christ-Roi de Friburg o el monument dedicat a Pau Casals que hi ha a l’avinguda
Pau Casals de Barcelona-, Fenosa és conegut sobretot per les seves escultures
de dimensions reduïdes, figuretes humanes en terracota o en guix en les quals
conviuen, una mica com passa amb els siurells, esquematisme i complexitat,
contenció i força expressiva.
A
l’escriptor Robert Graves, resident a Mallorca durant una gran part de la seva
vida, l’interès pels siurells el va portar a mirar d’escatir-ne els orígens. A
l’assaig La deessa blanca, “una gramàtica històrica dels mites poètics”
-segons diu el subtítol-, Graves va escriure que els siurells són “una
supervivència interessant dels misteris de les festes d’Advent”. També en va
dir que eren representacions, adaptades i transformades de la deessa Afrodita,
el ja esmentat Dionís i altres divinitats. També els atribuïa un caràcter
màgic. Va escriure que eren amulets protectors contra els vents tempestuosos i
dolents que alhora servien per induir o convocar les brises bones i
benefactores. No hi ha proves per demostrar cap d’aquestes hipòtesis. És sabut,
a més, que l’autor de Jo, Claudi podia ser de vegades -els seus crítics
l’hi van retreure sovint- un erudit més imaginatiu que rigorós.
Una joguina centenària
Per a
l’historiador i arqueòleg Guillem Rosselló Bordoy (Palma, 1932), l’home que més
a fons i durant més temps ha investigat el període de la Mallorca islàmica,
fundador del Museu de Mallorca i col·leccionista de siurells, “el que és segur
és que els siurells són juguetes que antigament se solien donar als infants per
armar renou. Que se sàpiga, no tenien cap altra utilitat, més enllà del seu
caràcter lúdic. Eren juguetes de provocació”. “Tot i que la seva història no
està gens clara -continua Rosselló Bordoy-, els siurells tenen molta tradició a
Mallorca. Algunes de les peces en fang més arcaiques que s’han trobat aquí de
terrissa islàmica, que es poden veure al Museu Arqueològic de Barcelona,
s’assemblen molt als siurells. No són per bufar, però per la forma ho semblen”.
Rosselló
Bordoy dona per fet que ja hi havia siurells a la Mallorca islàmica. “No sabem
si eren elements essencials per alguna raó o molt presents en el dia a dia,
però sí que tenim constància que ja n’hi havia. Això no vol dir que siguin
d’origen islàmic, però. Potser són anteriors. En alguns indrets de la península
Ibèrica, es remunten a l’època preislàmica, fins al punt que l’islam va
acceptar-los a pesar de l’oposició d’alguns alfaquins [experts en
jurisprudència], que els consideraven estranys, cristians i, per tant, pagans”.
Per a l’historiador, el fet que els siurells tinguin una decoració tan
elemental i vistosa reforça la hipòtesi que sobretot tenien un component lúdic.
“Els tres colors habituals són el vermell, el verd i el blanc: aquests són els
colors genuïns dels siurells. Ara bé, tampoc no se sap per què s’usen aquests tres
colors i no uns altres”.
Segons
Rosselló Bordoy, tots els nens tenien un siurell a la Mallorca dels anys 40 i
50. “Els siurells eren un element important en fires i festes de carrer als
pobles. Se’n venien en totes les fires i en moltes romeries. I ja se’n feien
representant figures modernes, fa setanta anys”. Rosselló Bordoy obre un armari
on guarda una part de la seva col·lecció de siurells i en treu un en forma
d’avioneta. “D’aquests se’n van començar a fer durant la Guerra Civil”.
Els últims tallers de Mallorca
Aquesta
capacitat per obrir-se a la incorporació de noves representacions és potser una
de les raons que expliquen la pervivència dels siurells, que encara avui
gaudeixen d’una popularitat considerable. Amb tot, ja només queden dos tallers
a tot Mallorca que els elaborin a la manera tradicional: Can Bernadí Nou i Ca
Madò Bet dels Siurells, situats tots dos al mateix carrer de sa Cabaneta, un
dels pobles que integren, juntament amb el Pont d’Inca, Pòrtol i el Pla de na
Tesa, el municipi de Marratxí. Històricament, Marratxí ha sigut el principal
lloc de producció de siurells de Mallorca, juntament amb Inca.
Pòrtol i sa
Cabaneta -coneguts a Mallorca amb el sobrenom de Terra del Fang- tenen des de
fa temps una sòlida tradició d’artesania en fang, i han comptat amb nombroses
olleries i siurelleries, algunes encara en actiu que es poden conèixer seguint
la Ruta del Fang muntada per l’Ajuntament. Un dels punts neuràlgics d’aquesta
ruta és el Museu del Fang. Dos altres punts neuràlgics són el taller de Can
Bernadí Nou, on fa feina Maria Amengual Capó, i el de Ca Madò Bet dels
Siurells, regentat per Coloma Cañellas Palou. No és casual que les dues
siurelleres siguin dones, ja que l’elaboració de siurells ha estat associada
tradicionalment al gènere femení. Tampoc no és casual que els dos tallers
estiguin al mateix carrer, ja que tenen un mateix origen, l’olleria de Can
Bernadí, creada per Antoni Amengual Bestard i Maria Serra Carrió, avantpassats
de les dues artesanes -l’avi d’una i l’àvia de l’altra eren germans-, que són
cosines.
Tot i que
totes dues insisteixen que els siurells que fa cada artesà tenen un estil
personal que els fa inconfusibles segueixen el mateix procés d’elaboració, que
és tan senzill com minuciós. Es comença amb la preparació del fang. Quan té la
consistència adequada, es procedeix a modelar les diferents parts de la figura:
la base -la peanya-, el tronc, les extremitats, els detalls... Per unir les
parts, s’hi posa llemuga, que és el mateix fang però en un estat més
líquid i que serveix per aferrar. Quan ja està tot muntat, s’hi afegeix el
siurell, la part fonamental, el que dona nom a les figuretes i el que fa que
sonin. El xiulet que fan els siurells -em diuen les artesanes- varia en funció
de la mida -com més petit, més agut, i, com més gran, més greu, en general- i
també en funció de la mà que l’ha fet. Un cop s’ha donat forma a la figureta,
cal deixar-la eixugar. És una fase delicada del procés. S’ha d’eixugar a poc a
poc, anant amb compte que no es trenqui: a l’estiu, s’ha de vigilar que no
agafin massa calor i que no els piqui massa el sol, i a l’hivern se’ls ha de
protegir del vent i el fred. “Es trenquen moltes figures, si tens pressa”,
diuen.
Quan el
siurell, que tant pot tenir pocs centímetres com, de manera excepcional, fer un
metre d’altura (els més grans), ja està ben eixut per dintre i per fora, es
posa al forn. Se’l té enfornat unes dotze hores -una sola cocció-, a una
temperatura que s’augmenta progressivament fins a assolir els 1.020 o els 1.050
graus. Un cop fora del forn, cal esperar tot un dia perquè la peça es refredi.
Ja refredat, se’l pinta totalment de blanc -abans se l’emblanquinava amb un
bany de calç hidratada, perquè era el que es tenia més a mà, però actualment
sol fer-se amb pintura blanca- i, després, se’l decora amb les clàssiques
ratlletes verdes i vermelles. És aleshores que ja estan llestos per mostrar i
per vendre.
Antigament
els siurells es venien sobretot en fires i romeries, en especial les de Sant
Marçal, Sant Bernat i la Bonanova. Avui la relació amb els clients és,
naturalment, tota una altra. A Can Bernadí Nou venen sobretot a clients que
visiten el taller, mentre que a Ca Madò Bet la venda es fa directament a
botigues de Palma. Tant en un cas com en l’altre, treballen per comandes. Les
dues artesanes consideren que fer siurells segons els desitjos del client
-molta gent demana siurells que representin una professió: metges, fotògrafs,
botànics...- forma part de l’ofici. “La meva padrina -diu Maria Amengual- ja
feia siurells de cowboys. La gent veia les pel·lícules de l’Oest i els
feia gràcia tenir un siurell d’aquella classe”.
Si no
t’adaptes, no sobrevius: és una llei de vida també aplicable al món de
l’artesania. Un exemple de com s’han hagut d’adaptar sempre als nous temps els
siurellers el tenim a sa Cabaneta mateix. Tradicionalment, els artesans usaven
l’argila blanca des Pou des Coll per fer els siurells. Però quan, a principis
d’aquest segle, es va fer l’autopista que travessa l’illa de Palma a Alcúdia,
durant el procés de construcció es van abocar massa enderrocs damunt el pou i
el van deixar inservible. Més enllà d’unes poques reserves que se’n puguin
conservar, aviat els siurells de sa Cabaneta només podran fer-se amb fang
comprat.
Sigui quina
sigui la matèria primera amb què s’elaborin, però, el que és segur és que a
Mallorca es continuaran fent siurells. Igual que se n’han fet durant centenars
i centenars d’anys.
Podeu trobar més informació sobre els siurells en aquest mateix bloc.
