diumenge, 17 d’abril de 2016

Tota l'arena del món per a somniar, per a jugar!



Acaronar la sorra del desert de Merzouga, càlida en superfície i fresca a l’interior, t’apropa a la immensitat d’aquesta natura feréstega i alhora tan propera, i et fa somniar en viatges més enllà d’unes dunes que es repeteixen infinitament, com si s’entossudissin a voler-nos dir que no hi ha res més enllà...  


I de sobte despertes d’elucubracions en aparèixer una imatge surrealista davant teu. És possible? Com pot ser? Què fan aquest parell de xiquets tibant una corda al mig d’aquest mar infinit d’arena? És ben bé que el joc és arreu!!! 


Vet a saber quins secrets amaga cadascun dels finíssims granets de sorra vermellosa del desert de Merzouga! El que és clar és que Mohammed m’ensenya un joc on el què amaga són pinyols de dàtils davall l’arena. Sí, és com el nostre joc de mà esquerra o dreta amagant un objecte dins, o els “xinos” que has d’endevinar quantes monedes o pedretes tens a la mà... 
Doncs bé, en Mohammed, sense parlar, sols amb el gest d’una plasticitat meravellosa, passa la mà damunt l’arena i fa com si esborrés qualsevol petita senyal de la superfície. 
Aleshores, amb una traça apresa d’infant, mou la mà amb gràcia i agilitat, dibuixant com a tres muntanyes planes i, en acabar, em mira amb mitja rialla i amb un gest de mà dreta característic, girant el canell, sembla preguntar-me on ha amagat el pinyol de dàtil. Jo, que estava badoquejant mirant tot el procés, he estat incapaç de veure la seva ràpida maniobra i senyalo per senyalar, la primera muntanya que em sembla. 
Evidentment he fallat i és aleshores quan ell, segur i satisfet de la seva juguesca, assenyala una altra muntanya, remou una mica l’arena i treu, ufanós, el pinyol de dàtil mentre somriu, ara sí, d’orella a orella, per a tornar a iniciar el joc.
Quin exemple més plàstic de comunió entre joc i natura, entre joc i context, entre joc i entorn!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada