Acaronar la sorra del desert de Merzouga, càlida en
superfície i fresca a l’interior, t’apropa a la immensitat d’aquesta natura feréstega
i alhora tan propera, i et fa somniar en viatges més enllà d’unes dunes que es
repeteixen infinitament, com si s’entossudissin a voler-nos dir que no hi ha
res més enllà...
I de sobte despertes d’elucubracions en aparèixer una imatge
surrealista davant teu. És possible? Com pot ser? Què fan aquest parell de
xiquets tibant una corda al mig d’aquest mar infinit d’arena? És ben bé que el
joc és arreu!!!
Vet a saber quins secrets amaga cadascun dels finíssims
granets de sorra vermellosa del desert de Merzouga! El que és clar és que
Mohammed m’ensenya un joc on el què amaga són pinyols de dàtils davall l’arena.
Sí, és com el nostre joc de mà esquerra o dreta amagant un objecte dins, o els “xinos”
que has d’endevinar quantes monedes o pedretes tens a la mà...
Doncs bé, en
Mohammed, sense parlar, sols amb el gest d’una plasticitat meravellosa, passa
la mà damunt l’arena i fa com si esborrés qualsevol petita senyal de la
superfície.
Aleshores, amb una traça apresa d’infant, mou la mà amb gràcia i
agilitat, dibuixant com a tres muntanyes planes i, en acabar, em mira amb mitja
rialla i amb un gest de mà dreta característic, girant el canell, sembla
preguntar-me on ha amagat el pinyol de dàtil. Jo, que estava badoquejant mirant
tot el procés, he estat incapaç de veure la seva ràpida maniobra i senyalo per
senyalar, la primera muntanya que em sembla.
Evidentment he fallat i és
aleshores quan ell, segur i satisfet de la seva juguesca, assenyala una altra
muntanya, remou una mica l’arena i treu, ufanós, el pinyol de dàtil mentre
somriu, ara sí, d’orella a orella, per a tornar a iniciar el joc.
Quin exemple més plàstic de comunió entre joc i natura,
entre joc i context, entre joc i entorn!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada