dimecres, 27 d’abril de 2016

Jocs de fira i de plaça a Marroc

A Marroc carrers i places cobren vida al mateix ritme que els comerciants obren portes als seus comerços. Podríem dir que a partir de les deu del matí és quan comença l’anar i venir de la gent per la medina. Un anar i venir que s’allargarà fins ben entrada la tarda, en particular en places com la de Djemaa el Fna de Marràqueix, on l’activitat sembla que vulgui allargar-se mentre hi hagi llum a la infinitat de parades de tot tipus que l’omplen.
 
Això ho hem de tenir en compte si anem a la “caça de jocs”! No és el mateix anar a les places pel matí que per la tarda, ni tampoc si és festiu o horari escolar. N’és un bon exemple el que presentem. Fixeu-vos la plaça Boujeloud de Fès a migdia.
   
Sí, hi descobrim un joc i, evidentment, sense problemes podem entendre la seva dinàmica però...
 
Què me’n dieu quan descobrim, des de dalt d’un dels molts cafès que envolten la Djemaa el Fna de Marràqueix, el mateix joc! És aleshores que el joc pren màxim protagonisme en entendre’l en el seu context!
 
Evidenciem que el joc ajuda a conèixer la societat on es juga o es desenvolupar. En aquest cas ens podem preguntar qui hi juga? Homes o dones? Infants o adults? Quin és el premi del joc? Què comporta per als firaires el transportar i muntar el joc? Quins materials utilitzen per a jugar-hi? ... tot un món per a donar-hi voltes i arribar a conclusions!
 
Un altre bon exemple d’aquest tipus de joc, concurs, competició, distracció... -digueu-li com vulgueu-, és el que descobrim mentre ens obrim pas entre rotllanes i rotllanes de firaires.
De lluny veiem que el joc consisteix en llençar quelcom. A mesura que ens hi acostem veiem que el què es llança són monedes –dirhams-.
Aquestes es llancen des d’una distància curta –d’un a dos metres- damunt d’una taula de fusta que és plena de petits cercles –una mica més grans que les mateixes monedes-. A l’interior d’aquests cercles hi ha escrit un número -1, 2, 3, 5, 10-.
Quan hi som damunt no ens costa entendre el joc. És un joc de llançament on no compta tant l’habilitat o destresa del llançador sinó l’atzar. Si la moneda cau dins d’un dels cercles, sense tocar per cap costat la línia d’aquests, aleshores el jugador guanya tantes monedes com indiqui el número on ha caigut... Senzill i simple aquest “escurabutxaques” de fira!
 
Com en pocs altres llocs ens n’adonem que la plaça és el lloc de reunió. De vendre, de relacionar-se, d’aparentar, d’invitar a mirar i ser mirat, d’exposar, de buscar, de trobar...
  
I a la Djemaa el Fna hi trobem quasi bé de tot: saltimbanquis, músics de tota mena, des dels que toquen instruments que ens sonen desafinats a d’altres que porten equips de so, vistosos aiguaders que busquen la propina a canvi d’una fotografia, dones que pinten amb henna, venedors de remeis casolans...  
I entre tots ells trobem els “maltractadors” d’animals: els que porten serps que suposadament fan ballar al so dels seus instruments o, encara pitjor, els qui persegueixen al turista amb un mono encadenat per a posar-lo damunt i treure-li una fotografia! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada