Els viatges, siguin curts o
llargs i tan se val si són a llocs llunyans o propers, ens permeten, entre d’altres
coses, conèixer-nos més.
Anem als llocs i estem als
llocs però no podem dir que coneixem els llocs. Per a conèixer-los
necessitaríem molt temps. De tota manera aquestes escapades esdevenen intenses
perquè trenquem amb la rutina, amb la quotidianitat, ens permeten desconnectar
tot i estar alerta, amb una relativa tensió o inquietud davant la
desconeixença, davant l’imprevist. I és aquest neguit, precisament, el que ens
fa viure el viatge amb plenitud, amb intensitat, perquè gràcies a ell i a allò
que ens succeeix anem establint lligams amb la nostra memòria i amb la nostra
realitat, amb la nostra vivència.
Darrera cada viatge, és cert,
hi ha un interès: la història, el paisatge, el descans físic o espiritual, l’interès
antropològic... A mi m’agrada viatjar cercant un aspecte d’aquest darrer
apartat, el dels jocs, les joguines i les diversions de les persones. Els jocs
són una d’aquelles cel·les de la nostra memòria més arrelada que ens
transporten a la infància, als amics, a les coneixences. I sovint els jocs que
vaig trobant pel camí esdevenen l’energia que necessito per a seguir somniant.
Els amics saben d’aquesta
dèria i sovint em regalen imatges dels jocs que han vist en els seus viatges.
Per a mi és el millor obsequi que em poden fer invitant-me a compartir aquells
instants que han viscut, allunyats en l’espai i el temps, però darrera els quals
hi ha el record.
Avui us adjunto les
fotografies que m’ha regalat la Gemma de la seva estada a Siem Reap, a
Cambotja. La nena juga a saltar la corda... la curiositat està en que la corda
és feta amb gomes elàstiques, entrellaçant les unes amb les altres.
Les imatges em transporten a
una altra corda de saltar ben curiosa, la que he vist a diversos nens a
Lalibela –Etiòpia-. Ells en comptes de fer-se la corda amb gomes elàstiques -que escassegen-, se les fan amb les targes gastades dels mòbils que troben
tirades per terra!!!
El mateix joc, en la
distància, amb materials diferents, de l’entorn. I el joc el mateix... Què
canvia? La manufactura, el material, la cantarella que si volem acompanyarà el
joc.
Què ens uneix? Tot.
No tinc
cap dubte que, com jo mateix, qui té l’oportunitat de saltar amb aquesta
canalla ho farà, sigui amb una corda, amb una goma, amb tarja de mòbil, amb una
llengua o una altra!
Que poc necessitem per a
relacionar-nos, per entrar en contacte, per fer-nos l’ullet!
