Saltes?

Els viatges, siguin curts o llargs i tan se val si són a llocs llunyans o propers, ens permeten, entre d’altres coses, conèixer-nos més.

Anem als llocs i estem als llocs però no podem dir que coneixem els llocs. Per a conèixer-los necessitaríem molt temps. De tota manera aquestes escapades esdevenen intenses perquè trenquem amb la rutina, amb la quotidianitat, ens permeten desconnectar tot i estar alerta, amb una relativa tensió o inquietud davant la desconeixença, davant l’imprevist. I és aquest neguit, precisament, el que ens fa viure el viatge amb plenitud, amb intensitat, perquè gràcies a ell i a allò que ens succeeix anem establint lligams amb la nostra memòria i amb la nostra realitat, amb la nostra vivència.

Darrera cada viatge, és cert, hi ha un interès: la història, el paisatge, el descans físic o espiritual, l’interès antropològic... A mi m’agrada viatjar cercant un aspecte d’aquest darrer apartat, el dels jocs, les joguines i les diversions de les persones. Els jocs són una d’aquelles cel·les de la nostra memòria més arrelada que ens transporten a la infància, als amics, a les coneixences. I sovint els jocs que vaig trobant pel camí esdevenen l’energia que necessito per a seguir somniant.

Els amics saben d’aquesta dèria i sovint em regalen imatges dels jocs que han vist en els seus viatges. Per a mi és el millor obsequi que em poden fer invitant-me a compartir aquells instants que han viscut, allunyats en l’espai i el temps, però darrera els quals hi ha el record.

Avui us adjunto les fotografies que m’ha regalat la Gemma de la seva estada a Siem Reap, a Cambotja. La nena juga a saltar la corda... la curiositat està en que la corda és feta amb gomes elàstiques, entrellaçant les unes amb les altres.

 

Les imatges em transporten a una altra corda de saltar ben curiosa, la que he vist a diversos nens a Lalibela –Etiòpia-. Ells en comptes de fer-se la corda amb gomes elàstiques -que escassegen-, se les fan amb les targes gastades dels mòbils que troben tirades per terra!!!

El mateix joc, en la distància, amb materials diferents, de l’entorn. I el joc el mateix... Què canvia? La manufactura, el material, la cantarella que si volem acompanyarà el joc.

 

 

Què ens uneix? Tot.

No tinc cap dubte que, com jo mateix, qui té l’oportunitat de saltar amb aquesta canalla ho farà, sigui amb una corda, amb una goma, amb tarja de mòbil, amb una llengua o una altra!

Que poc necessitem per a relacionar-nos, per entrar en contacte, per fer-nos l’ullet!