Fa un parell de setmanes una alumna va presentar-me una nina que la seva iaia havia fet de petita i que, passats anys i panys, conservava com si d’un tresor es tractés. I en veritat, mirant-ho amb ulls d’infant, aquella nina devia haver estat la millor de les companyes, la millor de les amigues!
La va fer ella mateixa –la seva iaia-
m’explicava la xiqueta, amb filferro, una mica de roba de sac i fil de cosir. I
la resta, la traça d’unes mans infantils avesades a manipular aquells materials
en un temps, en una època, en què poques joguines eren a l’abast de les
criatures.
Avui, penso, aquella creativitat no s’ha
perdut però el què és cert és que no hi ha aquella necessitat imperiosa d’inventar
i crear que hi havia abans, i no es donen tantes ocasions per a posar en
pràctica l’enginy –en tot cas, es proposa als nens que creïn a partir de caixes
o kits comercialitzats plens d’elements que, acompanyats d’algun manual,
proposen idees per a crear, muntar, etc...-.
Fixeu-vos, però, com a partir del
filferro d’un tap de cava i fent volar la imaginació, un parell de xiquetes van
fer-se la seva particular nina, això sí, d’un sol braç i amb un cenyit vestit fet
d’un tros de paper!