Els jocs en la Història: Els jocs i la Interculturalitat

Ja ha sortit el programa de la IV Jornada Els Jocs en la Història que enguany tractarà la temàtica de els Jocs i la Interculturalitat. uRecordem que les anteriors jornades, anuals, es van fer primer a Tàrrega, després a Tarragona, l'any passat a Figueres i enguany es realitzaran a Berga (el Berguedà), al Pavelló de Suècia, el proper 9 d’abril de 2011.

Aquestes jornades les organitza conjuntament l’Ajuntament de Berga, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Institut Ramon Muntaner; i l'activitat és reconeguda per l'Institut de les Ciències de l’Educació de la URV com a activitat de formació del professorat dins del Pla de Formació Permanent del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya 2010-2011, per als mestres i professors en actiu.

Podeu accedir al programa tot clicant. Si esteu interessats en presentar comunicacions i/o pósters ho podeu fer fins al 25 de març a l'IRM (Institut Ramon Muntaner).

Si voleu consultar informació sobre les anteriors jornades podreu trobar informació en aquest mateix bloc.

El joc de la trisella a la Miscel·lània del CERE

El passat divendres 18 de febrer Riba-roja d'Ebre va acollir la presentació de la Miscel·lània del CERE 21, dedicada a aquesta població. Aquesta publicació, que edita el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, recull tot d'articles de la nostra comarca i en cada edició, en particular, del poble al qual fa referència. En aquesta ocasió al sumari hi trobem:

Memòria d’activitats del CERE el 2009. Josep F. Moragrega Font
Articles sobre Riba-roja d’Ebre

• Riba-roja d’Ebre. Montserrat Anguera Terré i Vicent Casadó Burillo
• Espais naturals de Riba-roja d’Ebre. Vicent Casadó Burillo i Montserrat Anguera Terré
• Un document públic en un arxiu privat: l’arrendament de la fleca de Riba-roja d’Ebre l’any 1788. Daniel Piñol Alabart
• Francesc Adell Ferrer. Evocació en el seu centenari. Josep S. Cid Català
• Els articles de Francesc Adell a la revista El Llamp: una visió de Riba-roja d’Ebre (1931-1932). Josep S. Cid Català
• Riba-roja d’Ebre, un municipi afectat per la manca d’un model propi de desenvolupament. Josep M. Piñol Alabart
• La trisella o joc de la bola. Apunt d’un món lúdic quasi perdut. Biel Pubill Soler
• Dimonis i dracs de la Ribera d’Ebre. Els Figots Satànics de Riba-roja. Joan Farnós Pallarès
• Contes a la vora del foc (III): Riba-roja d’Ebre. Núria Grau Poyo i Àngels Pérez Tarragó

Història natural

• Estat químic de les aigües subterrànies de la Ribera d’Ebre. Joaquim Roset Piñol

Història local

• L’establiment de la població cristiana: la vila i el terme. Josep Serrano Daura

Lingüística i literatura

• Artur Bladé: correspondència d’exili i de retorn (1942-1986). Xavier Garcia Pujades

Bibliografia riberenca (9). À. Pérez, N. Grau, M. Anguera, M.J. Clua i V. Casadó

En relació a l'àmbit del joc, que és el que ens ocupa en aquest bloc, s'ha publicat l'article La trisella o el joc de la bola. Apunt d'un món lúdic quasi perdut (p. 185-195). L'article

treu de l’oblit el joc de la trisella, n’explica els seus antecedents, el contextualitza abans de la seva pràctica desaparició al primer terç de segle XX per, finalment, explicitar com s’ha pogut recuperar i donar a conèixer a través de diverses manifestacions populars al territori. L’objectiu darrer és destacar que el joc forma part de la nostra cultura i que constitueix un patrimoni a preservar.
En relació a aquet joc Carmel Biarnés (1983) referint-se a Ascó llista tot un seguit de jocs i esbarjos del poble classificant-los en si eren més propis de nois, de noies o es practicaven de manera indistinta. Cap d’aquests jocs és explicat i per tant hem de suposar que eren abastament coneguts els anys vuitanta. Vet aquí però que el lector no avesat a la temàtica, que sigui originari d’un altre context o zona geogràfica, o que el separi una certa distància generacional tindrà, en alguns caos, seriosos problemes per esbrinar de quin joc es tracta i saber-ne, per tant, el seu desenvolupament. N'és un exemple evident el joc de la trisella.
Inicialment del joc de la trisella ningú me’n sabia donar raó. Tothom em deia el mateix: que es tractava d’una eina de camp, en forma de calaixó obert per davant i que enganxat a una bèstia de càrrega que l’arrossegava, servia per aplanar el terreny o, si calia, transportar petites quantitats de pedres. Als diccionaris no apareixia aquest mot però si el de tragella, la descripció de la qual coincidia amb la informació dels entrevistats.
Per fi la recerca va donar el seu fruit i primer va ser el veí d’Ascó Antonio Ribes Ferrer, qui va confirmar haver vist jugar a la trisella:

(...) tenia uns forats i es tenia de tirar la bola i encertat als forats. Això només ho he vist una vegada… la tenien a cal Sac, allà dalt a la Figuereta, i no n’hai vist més. Només hi podien jugar els més grans perquè… perquè els més petits fèiem nosa .

Pocs dies després, parlant amb l’artista flixanco Jaume Garciapons Veà, va donar-me més detalls del joc, apuntant que la trisella:

era un calaixó que estava tot fet de forats, un blanc i un negre, un blanc i un negre. I es jugava que dies: - Blanc o negre-. I d’una distància tiraves. Si entrava en un forat del color que havies dit, guanyaves. El calaixó estava completament pla a terra i have una baixadeta perquè la bola no es quedés parada. No es tirava per l’aire, es tirava la bola arrossegant. Això ho feia el fuster perquè era una mica complicat de fer, els forats devien estar separats 1 cm un de l’altre. Hi have gent que s’hi jugava quartos. Feien apostes – jo al blanc, jo al negre…-. Es tirava una bola sol per cada cop, des d’una distància d’uns 7 m. Després de la guerra ja no s’hi va veure jugar .

Fou aleshores que vaig lligar caps i vaig recordar que la Dolors Cabré en el seu llibre Riba-roja d’Ebre i el seu terme municipal (1974) fa també un interessant recull de jocs, competicions i diversions que es practicaven al seu poble a mitjans de segle passat. Recull jocs infantils i amb cantarella com ara el joc de Pis-pissiganya, Conillets a amagar o La lluneta m’és padrina; competicions i proves incloses dins els programes de festa major com ara cossos, curses de sacs, de llums de ganxo i de dones –descalces- portant el cante al cap, altres de rucs amb els muntadors amb l’aubardó deslligat, etc; ens parla encara dels divertiments dels adults entre els quals destaca els jocs de daus i de cartes com ara el cau, l’escambrilla, el set i mig, la mona, el tuti, la botifarra... tots ells jocs de diners, d’aposta, que es realitzaven als cafès. I finalment, amb un fil de nostàlgia, ens revela el nostre joc:

Abans que el futbol i el cinema ho envaïssin tot, hi havia el Joc de la Bola, amb local propi. En aquest, a terra, tenien com una plataforma de fusta, amb forat negres i vermells –al carrer de Flix, a ca Mònica-. El jugador tirava la pilota; si la feia entrar en un forat negre, guanyava. Si entrava en un forat vermell, guanyava l’amo del joc. Era un divertiment de les tardes dels diumenges. També es jugava a les bitlles i a una mena de frontó .

Penso que és molt il·lustrativa la informació que aporta la Dolors Cabré sobre els jocs doncs no es limita a llistar-los, també els explica mínimament i a més els contextualitza tot indicant qui els protagonitza –edat, gènere-, els situa en el temps –lleure diari, calendari festiu-, i en l’espai –documenta l’existència d’una taverna ja al segle XV i cita diferents llocs d’esbarjo d’adults, com ara el joc de pilota o diferents trinquets que hi havia al segle XVIII-. Amb tot plegat la descripció que fa del joc de la bola revela que es tracta del mateix joc que Carmel anomena de la trisella.
Poc després vaig aconseguir un testimoni d’excepció, la del ribarojà Agustí Agustí Cervelló , de 105 anys, que de jove havia jugat al joc de la trigella o de la bola, com ell l’anomenava. Em va confirmar que era un joc d’aposta en el qual dos jugadors s’apostaven quartos i va corroborar que per a jugar es tirava una bola des d’una distància de dos a tres metres –Garciapons establia una distància més llarga, de 7 m-. Si aquesta queia en un forat de color negre es guanyava, si queia en un forat roig, es perdia. A més, es podia jugar a un determinat nombre de tirades o bé, simplement, a una.
Posteriorment encara vaig poder recollir dos testimonis d’Ascó que, tot i no haver-hi jugat, sabien l’emplaçament del joc. Mariano Vallès Biarnés el situava al Fossar Vell i a l’era de l’Esquerré. Florentina Lecina Buj , també coincidia que es jugava en aquest darrer indret a més de a ca Moles, tocant de cal Ciego, al carrer de Baix. Ambdós també apunten que era joc d’aposta en què s’hi casava cèntims –deia Mariano-; i Florentina posava l’accent en que hi jugaven joves i vells la tarda dels diumenges.

LA TRISELLA O JOC DE LA BOLA, UN FÒSSIL LÚDIC
Si em permeteu l’expressió podem considerar el joc de la trisella com el fòssil lúdic o la darrera expressió d’un tipus de distracció que, amb múltiples variants però amb idèntica dinàmica, ja es practicava a l’època clàssica.

La nostra generació ha estat, a la pràctica, testimoni de la seva quasi desaparició. Per sort, el recull i les referències de lletraferits i intel·lectuals com Carmel Biarnés o Dolors Cabré han permès en aquesta ocasió desencadenar la recerca, documentar el joc, donar-lo a conèixer i, el que és més important, recuperar-lo. Això és el que l’associació cultural Lo Llaüt d’Ascó ha fet gràcies als testimonis descrits en aquest article. A partir d’una vella trisella que ens van proporcionar els amics Jaume Blanch i Àngels Pérez de Flix, vam construir-ne una mantenint les mides, proporcions i estructura corresponents a l’eina que s’emprava antigament per aplanar i recollir pedra al camp. És així com el joc ha passat a formar part de l’imaginari lúdic dels asconencs que hi poden jugar en el marc de la festa de Sant Antoni -on des del 2001 es programa una tarda de jocs tradicionals a plaça-, o també han pogut conèixer i practicar el joc a través d’iniciatives puntuals sorgides des de l’escola –organització de jocs tradicionals pels carrers i places de la població-. Val a dir que gràcies al Tradijoc la trisella s’ha donat a conèixer i s’ha pogut jugar arreu de la Ribera d’Ebre.

Podeu consultar tot el text de l'article a Miscel·lània del CERE, núm. 21. Edita Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, 2010.

Cooperació, esforç, superació, empatia...

L'amiga Gemma m'ha regalat aquest enllaç a un vídeo magnífic per entendre què és la cooperació, l'esforç, la superació, l'empatia, els valors, les emocions...

-cliqueu damunt la imatge-

PFZ Tarragonès (4) -La trisella-

La vinyeta 21 Amades torna a identificar-la amb el joc de bales. Evidentment es tracta d'un dels molts jocs que secularment totes les cultures han inventat i que té per objectiu, llençar o introduir una bola, una moneda o qualsevol altre petit objecte en un forat o sèrie de forats.

De fet, si consultem el llibre Les Jeux et Plaisirs de l’enfance del francès Jacques Stella, veurem que ell l'anomena la fossette. Els gravats del llibre, reeditat el 2001, van acompanyats d’uns versos que donen una explicació del joc:

Llenar el hoyo central
He aquí su fin principal.
Una de maña y destreza
Pues siempre ocurrir pudiera
Que la bola no quisiera
Realizar esta proeza

En aquest sentit trobem diversos jocs que segueixen aquest criteri, com és el cas del joc de los "hoyetes" o planta de l'església -per la forma que ens recorda aquest tipus de construcció-. Aquest és un joc que encara avui es practica en algunes zones d'Aragó i Castella i que consisteix en intentar posar unes fitxes de ferro a l'interior d'uns forats numerats.

Si esteu interessats no us serà difícil comprar aquest joc a través d'empreses que comercilitzen jocs tradicionals (podeu consultar alguns d'aquests comerços al llistat del bloc).

Un joc molt més curiós i que s'ha conservat pràcticament com un fòssil és el de la trisella o joc de la bola.

El nom del joc li ve d'aquesta eina de camp, en forma de calaixó obert per davant i que enganxat a una bèstia de càrrega que l’arrossegava, servia per aplanar el terreny o, si calia, transportar petites quantitats de pedres. L'eina, un cop deixava d'utilitzar-se o es feia malbé, era reutilitzada com a objecte de joc, tot practicant-li un seguit de forats els quals es pintaven de dos colors.

Tal com podeu imaginar, esdevé un joc d'aposta en el qual els jugadors decideixen a quantes partides o punts van, o simplement si van a un color o a un altre. De fet, l'explicació més contundent la vaig aconseguir d'un testimoni d’excepció, la del ribarojà Agustí Agustí Cervelló, de 105 anys, que de jove havia jugat al joc de la trigella o de la bola, com ell l’anomenava. Em va confirmar que era un joc d’aposta en el qual dos jugadors s’apostaven quartos i va corroborar que per a jugar es tirava una bola des d’una distància de dos a tres metres. Si aquesta queia en un forat de color negre es guanyava, si queia en un forat roig, es perdia. A més, es podia jugar a un determinat nombre de tirades o bé, simplement, a una.

El joc va ser practicat fins al primer quart de segle passat, aproximadament, i progressivament va anar desapareixent de l'imaginari lúdic fins que a finals de la dècada dels noranta i gràcies a la recerca feta per l'associació cultural Lo Llaüt d'Ascó, es va poder inventariar el joc i reconstruir-ne un. Avui és conegut entre la població i s'ha donat a conèixer, també, en diferents trobades arreu de Catalunya.

Si voleu tenir més informació d'aquest joc podeu consultar l'article: PUBILL, Biel. La trisella o joc de la bola. Apunt d'un món lúdic quasi perdut (p. 185-195) dins a Misecel·lània del CERE, núm. 21. Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, 2011.

PFZ Tarragonès (3) -Les birles-

Com vam comentar en el marc de la jornada del PFZ, els jocs són resultat de l'evolució, de les modes, de la necessitat que pugui tenir un col·lectiu de mantenir-los, de la "contaminació" o influència que reben d'altres cultures...

Donat que suposadament tots sabem o hem vist jugar a les bitlles o birles, vaig proposar la pràctica del joc del moölkky -originari dels països escandinaus-.

El joc consta de 12 cilindres d'uns 20 cm d'alçada per 5 de diàmetre. Cadascuna d'aquestes peces està numerada de l'1 al 12. En iniciar-se el joc es col·loquen en forma de triangle, de menor a major puntuació, a una distància consensuada prèviament que dependrà de l'edat dels jugadors.

Per torns, i ordenadament, els jugadors aniran tirant un altre cilindre -aquest sense numerar i que vindria a fer les funcions del que nosaltres coneixem com a bitllot-. Es tracta d'intentar tombar el màxim nombre de cilindres o un cilindre determinat a fi d'aconseguir una puntuació fixada prèviament.

Així, si es tomba més d'un cilindre la puntuació resultant és la suma de cilindres caiguts -per exemple, si se n'han tombat 4 el resultat és 4 punts-. Ara bé, si es tira sols un cilindre aleshores la puntuació correspon al número que tingués aquest cilindres -per exemple, si el cilindre tombat corresponia al 9, aleshores la puntuació és de 9-.

Un incís, quan es tomba un o més cilindres, aquests s'aixequen i es col·loquen en el lloc on han caigut, amb la qual cosa cada cop les peces estan més separades i allunyades dels tiradors.

L'objectiu final, com deia, és d'arribar a un nombre determinat exacte de punts -per exemple 50 punts-. Cas que es superi aquesta puntuació aleshores hi ha una penalització i cal anar a una xifra superior -per exemple, si s'han passat de punts i hem obtingut en la darrera jugada 52 punts en comptes de 50, aleshores estem obligats a seguir jugant i intentar arribar a 70 punts-.

El joc resulta molt engrescador i interessant donat que hi intervé la punteria i la precisió en el tir, però també el càlcul i la previsió d'on tirar doncs, cada cop com deia, els cilindres estaran més allunyats i separats.

PFZ Tarragonès (2) -El joc de la bola-

Amades identifica aquest joc que apareix a la vinyeta 43 amb el nom de les bales, i dedica més d'una pàgina a parlar de l'origen d'aquest tipus de joc infantil abastament conegut per tots. Tanmateix les seves explicacions i la nostra experiència fan dubtar que el gravat que apareix a la il·lustració correspongui, realment, a qualsevol joc de bales, boles o canicas.

I certament que em va costar arribar a trobar de quin joc es tractava realment. El joc és conegut a diferents zones de l'oest penínsular com a joc de la bola, de l'aro o de la bola a l'aro.

Gràcies a un projecte etwining de resultes del qual vam dur a terme un intercanvi els cursos 2008/2009, vam tenir l'ocasió d'intercanviar jocs tradcionals amb una escola de Lousa, petita població a tocar de Coimbra. Els nois i noies portuguesos ens van ensenyar, entre d'altres, aquest curiós joc.

Es juga amb dues grans boles de fusta -si no en tenim podem utilitzar pilotes que pesin una mica-. Cal tenir un aro que clavarem a terra i a través del qual hi puguin passar les dues pilotes. Aquest aro té, en una part, unes marques que identifiquen la "porta d'entrada" per on haurà de passar la bola.

A la primera jugada es tira la bola des d'una distància d'uns 5 a 7 mestres -tot i que es pot acordar prèviament-. L'objectiu és passar la bola per l'interior de l'aro, cas que no s'aconsegueixi a la primera tirada aleshores el joc continua però a partir d'ara ja no es tira la bola amb la mà si no que s'ha de fer acompanyant-la amb una mena de pala.


El joc resulta distret i amè, donat que no sols hi intervé la punteria, també cal preveure els llançaments que farà el contrari i la posició que cal deixar la bola pròpia -cal recordar que la bola sempre ha d'entrar per la part correcta, la "porta d'entrada"-.

Si voleu saber més sobre aquest curiós joc podeu intentar localitzar un llibre escrit en portugués per Paulo Coelho de Araújo i Nuno Miguel Casaca anomenat O Jogo da Bola de Ara em Sao Miguel de Machede (Lousa, 2007).

PFZ Taragonès (1) L'estre i els trucs

Com indicava a l'anterior entrada, els propers dies faré memòria dels jocs que vam dur a terme en el taller de jocs tradicionals a l'escola, organitzat pel Centre de Recursos Pedagògics del Tarragonès i el Consell Esportiu.

Començarem per dos jocs que aparèixen en dues vinyetes de l'auca recollida per Joan Amades. Corresponen a les vinyetes 23 i 47 que Amades identifica, respectivament, amb els noms de L'estre i Els trucs. Per començar, una evidència: les dues vinyetes són pràcticament iguals. El gravador, per tant, va estalviar-se feina a l'hora de definir més el joc representat. Això podria ser degut sencillament a un interès per economitzar el temps i la feina, o pel desconeixement real del joc que l'il·lustrador original -Jacques Stella- hi representava. En qualsevol cas Amades, en el seu llibre Auca dels jocs de la mainada (Altafulla, 1984), afirma que la vinyeta 23 representa el joc de l'estre, conegut també com a canut, flèndi o frendit.

El joc, practicat encara avui en diferents llocs de la península, consisteix en intentar fer caure un canut o cilindre de fusta damunt el qual es posa l'aposta feta entre els jugadors. Tradicionalment, entre els adults l'aposta era -és- econòmica, amb monedes. Els nens, imitant allò que feien els grans, hi jugaven apostant-se patacons.

Hi ha diverses modalitats de joc. Una consisteix en traçar un cercle al voltant del canut i acordar que sols es guanyarà l'aposta si, un cop caigut el canut, els patacons surten del cercle. Una altra variant proposa que tots els participants tiraran el seu roll i guanyarà l'aposta aquell que s'acosta més als patacons caiguts.

Segons Amades la vinyeta 47 representa el joc dels trucs. Es tracta d'un joc amb dinàmica semblant al joc de botxes o petanca que nosaltres coneixem però practicat, ara, amb peces de fusta, amb la qual cosa intervé la punteria però també l'atzar donat que quan cau el truc aquest no segueix una trajectòria previsible.

Com a curiositat us diré que aquest joc és practicat avui a una petita localitat del nord d'Itàlia anomenada Vinaioli di Castellinaldo.

III Jornada de Formació per a professorat d'EF

Dimecres 9 va tenir lloc al Complex Educatiu de Tarragona la III Jornada de Formació per al professorat d'educació física.
La jornada, organitzada pel Departament d'Ensenyament i el Consell Esportiu del Tarragonès, va ser un èxit de participació amb més d'un centenar de docents de la comarca que van compartir experiències i tallers i van poder repensar l'activitat docent a partir de la conferència de Joan Rius "Desenvolupament de les capacitats motrius bàsiques a l'ensenyament obligatori".
Vaig tenir el goig de dur a terme un dels tallers proposats, el de Jocs tradicionals a l'escola. En aquesta ocasió la idea que vaig voler transmetre és que des de l'àrea d'educació física tenim importants recursos que permeten vertebrar projectes interdisciplinars amb altres assignatures i en qualsevol nivell educatiu, des de preescolar fins a secundària.

Amb aquest objectiu vaig presentar un projecte que treballa l’educació física a partir de la coneguda Auca de jocs de la mainada recollida per Joan Amades, i que podeu consultar la feina feta des de l'institut de Flix tot clicant damunt.

LES AUQUES DE JOCS COM A RECURS
Gravadors espanyols anònims (del s.XVII fins avui)
A partir del 1670 a Espanya, i en particular a Catalunya i València, neix un dels gèneres literaris populars més emblemàtics: les auques –normalment fulls de 42 cm de llarg per 30,5 cm d’amplada que duen impresos quaranta vuit quadres distribuïts en vuit rengleres o files de sis vinyetes cadascuna, i que contenen una il·lustració que dóna sentit al motiu o tema de l’auca-.
S’han conservat nombroses impressions d’una mateixa auca de jocs la més antiga de les quals, segons l’estudiosa Ana Pelegrin (2006) l’hauria imprès Benet Marcé a València l’any 1674 amb el nom de Jochs d’infanteça. En aquesta auca es reprodueixen 48 jocs amb la particularitat que els protagonistes van nus, recordant els famosos putti o àngels italians.
Comparant aquests dibuixos amb els gravats que apareixen al llibre Juegos y pasatiempos de la infancia, de Claudinne Bouzonnet a partir dels dibuixos del seu oncle Jacques Stella (1657), no queda cap dubte que el nostre gravador anònim els va copiar de les il·lustracions de l’artista francès.

Primer dilema, doncs... què ensenyem? els jocs d'on? La reflexió ens hauria de dur a entendre que els jocs populars i tradicionals han evolucionat i evolucionen, i que ja al segle XVII hi havia una autèntica "autopista" de la informació a nivell europeu brutal.

Per a facilitar el treball amb les auques es poden consultar les següents:

• Avui no resulta gens difícil trobar una còpia d’aquesta auca en una reedició del llibre Els jocs de la mainada, de Joan Amades (1947).
• Los juegos de la infancia (núm. 64), impresa per Marés l’any 1857 a Madrid. És una altra auca de jocs, diferent a l’anterior, i que il·lustra a la perfecció els jocs i diversions dels nens i nenes de mitjans de segle XIX.
• Los juegos de la infancia –segunda parte- (núm. 86) impresa el 1865 també per Marés.

Algunes activitats que podem treballar amb les auques...

1. A què jugaven al segle...
2. Treball de recerca, cadascú al seu nivell (diari de classe, vídeo, revista escolar, mural, bloc, power point...).
3. Recull de fotografies familiars on els protagonistes estiguin jugant o presentin alguna joguina (mural, llibre...)
4. Construcció d’alguna de les joguines amb material domèstic o de l’entorn
5. Recull de jocs cantats
6. Posar en pràctica els jocs (inventar noves formes de jugar-los)

Una auca és un recurs molt atractiu per als alumnes per la senzillesa de les il·lustracions i els breus rodolins que les acompanyen. Per aquestes característiques podem dir que les auques permeten vertebrar un interessant projecte de cicle o de centre amb multitud d’activitats. Vegem-ne algunes:

• Decorar les aules i els passadissos amb auques de diferents temàtiques
• Pintar les auques –els més petits poden pintar, sols, una vinyeta-, emprant diferents materials, tècniques o textures diverses (collage, mosaic, estampat, gravat damunt planxes d’estany o plaques de fang...)
• Dissenyar l’auca de jocs actual, fent fotografies dels jocs d’avui
• Retallar les vinyetes que serviran com a moneda d’aposta en els jocs
• Podem fer jocs de memòria retallant dos auques iguals
• Retallant les 48 vinyetes podrem fer jocs de loteria
• Endevina quin joc sóc! –un exercici d’expressió i creativitat més complicat que suposa que els nens, en petits grups, exercitin la mímica, el gest, el moviment per a representar el joc de la vinyeta que els ha tocat
• Practicar multitud de jocs populars com ara el flèndit, la porteta, la palmadeta, cara o creu, la ratlleta... –veure Els jocs tradicionals a l’aula, 2009-.

Els propers dies aniré fent algunes entrades on podreu visualitzar els jocs que vam poder fer en cadascun dels dos tallers de dues hores.

Fonts de consulta i altres recursos:

· AMADES, Joan. Auca dels jocs de la mainada. Editorial Alta Fulla, col·lecció “El pedrís”. Barcelona. 1984.
· PARLEBAS, Pierre. Jeux d’enfants et culture ludique a la renaissance (a la xarxa).
· PUBILL, Biel. Els jocs populars i tradicionals a través de les auques (p. 55 - 62) dins a GUIX, núm. 354, maig 2009. Editorial Graó.
· PUBILL, Biel. Una experiencia educativa interdisciplinaria a partir de las aleluyas, (p.7-15) dins a Revista Pedagógica de Educación Física ADAL, núm. 20 marzo 2010.
· PUBILL, Biel: Posem l’art en joc? Propostes per treballar els jocs populars i tradicionals a partir de la pintura i el gravat (p.51-57), dins a Comunicació educativa, núm. 23, Revista d’ensenyament de les Comarques Meridionals de Catalunya. Any XIX, URV, Tarragona. Maig 2010.
· STELLA, Jacques. Juegos y pasatiempos de la infancia. Edita José J. de Olañeta, Mallorca. 1990.
· AAVV. Els jocs tradicionals a l’aula. Exemple d’aplicació pràctica. Departament d’Educació i Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, 2009.

Festival Europeu de Jocs i Esports Tradicionals a Gascoña

Els dies 24, 25 i 26 de juny la petita població de Mauzevin, a Gers (França) acollirà el Festival Europeu de Jocs i Esports Tradicionals. Tot i que el programa encara és provisional podem avançar que es preveu la trobada de l’Assemblea General de l’AEDJT i que al llarg del cap de setmana a banda de conèixer el patrimoni regional de la zona podrem gaudir de l’exhibició de jocs rurals i exposicions de llibres i materials relacionats.
Us seguirem informant, tanmateix si voleu posar-vos en contacte l’adreça és fdfr32@wanadoo.fr

Jornades de jocs tradicionals

L'Escola Autonòmica de Jocs Tradicionals organitza un Festival de jocs el dissabte 26 i el diumenge 27 de febrer a València. Es duran a terme jocs tradicionals al pavelló de Benicalap (canut, cèrcol, treure xapes, set i mig i birles) i a Burjassot, amb un campionat de llançament de bola a braç.

A més, al llarg d'aquests dies es reuniran els membres del Consell Europeu de Jocs i Esports Tradicionals (AEJDT) i, entre d'altres, es podrà assistir a la ponència: Jocs tradicionals. Cultura, Esport i Salut, a càrrec del Dr. Pere Lavega.

Membres de Lo Llaüt es desplaçaran a València per a participar en la reunió de l'AEJDT que, en entre els punts de l'assamblea tractaran la possible inscripció de la nostra associació en l'esmentada associació europea.

Per a conèixer tot el programa cliqueu a jocs.

Una mirada infantil als jocs tradicionals

La darrera revista Nova Gent (núm. 61, gener 2011), de l'Escola Sant Miquel d'Ascó, dedica un monogràfic a la festa de Sant Antoni, declarada Festa d'Interès Nacional.

Entre les pàgines descobrim la mirada infantil dels nens i nenes de l'escola en relació als jocs tradicionals de plaça que organiza Lo Llaüt. Hi trobem la descripció i els dibuixos dels jocs de les corrides de la forca i del cabàs, la fona o caça fardatxos, els tupins i les bitlles.

Ens retrobarem per jugar, Joan.

La matinada de l'1 de febrer va morir en Joan Sans i Mercadal, mestre menorquí enamorat de la cultura popular, i embadalit particularment per la senzillesa i varietat dels jocs i joguines populars i tradicionals de la seva illa natal. Joan va néixer el 1947. Va exercir de mestre d’escola i aquesta proximitat amb els nens i les nenes segur que va ser el detonant que el va dur a interessar-se, encara més, pels secrets que s’amaguen darrere les joguines. De la seva personalitat en puc dir ben poc. Vaig tenir el goig de conèixer-lo després d’haver-lo seguit a través de les seves interessantíssimes publicacions. Les dues primeres vegades que vaig coincidir amb ell van ser a la Fira de la Pesseta de Tona on amb la seva filla disfrutava, davall d’una carpa, mostrant i descrivint amb passió totes les seves joguinetes recuperades a la memòria. La darrera vegada que vaig parlar-li va ser el maig de l’any passat, a Figueres, en el marc de les III Jornades Jocs en la Història. Com sempre, el que destacaria del seu tracte és la rialla amb que obsequiava la conversa i la seriositat amb què es prenia qualsevol conversa que tractés sobre el món dels jocs tradicionals. En canvi de la seva obra en podria parlar molt més. Per les diverses publicacions que va dur a terme, com per l’extens recull realitzar i, sobretot, per la difusió que va fer del món de les joguines artesanes a partir d’incomptables tallers i llibrets de divulgació, penso que podem considerar-lo una de les figures cabdals del folklore lúdic de les illes d’aquest darrer segle.
Sense treure mèrit a cap d’aquests llibrets o reculls de joguines, penso que el més interessant és, sens dubte, el llibre editat el 2000 per la Universitat de les Illes Balears titulat Recull de juguetes artesanals de les Illes Balears. En aquesta obra, de més de 500 pàgines, descriu infinitat de jocs, joguines i diversions dels illencs presentant-los en format de fitxa, molt clara i senzilla, com correspon a un bon mestre, i acompanyades de nítides il·lustracions que fan que el llibre entri pels ulls, invitant al lector a convertir-se en artesà de joguines. De Joan em quedarà sempre aquella rialla que us he dit i els seus ullets petits i espavilats que semblaven invitar-te a jugar.
Alguns dels seus llibres:

· SANS, Joan, Recull de juguetes artesanals de les Illes Balears. Universitat de les Illes Balears, Palma, 2000.
· SANS, Joan, Juga a fer juguetes. “Sa Nostra” Obra Social i Cultural. Publicació de suport a l’exposició Juga a fer juguetes. Nuevas impressiones, S.L. 2001.
. SANS, Joan. Juga a fer juguetes. J.J. de Olañeta Editor. Barcelona, 2007.
· SANS, Joan. Recull de juguetes artesanes de Menorca (1). Quaderns de Folklore núm. 85. Edita Col·lectiu Folklòric de Ciutadella. Ajuntament de Ciutadella, 2008. · SANS, Joan. Recull de juguetes artesanes de Menorca (i 2). Quaderns de Folklore núm. 85. Edita Col·lectiu Folklòric de Ciutadella. Ajuntament de Ciutadella, 2008.
Si esteu interessats en les seves publicacions potser encara tindreu sort de trobar-les en algunes llibreries especialitzades o, sobretot, a l’Espai Mallorca de Barcelona.