Enguany
el programa de Festa Major d’Ascó ens ha sorprès per incloure, durant tres
dies, un “espectacle de vaquetes”. Ens ha sorprès perquè Ascó no és un poble on
hi hagi aquesta tradició –la darrera vegada, puntualment, que se’n van
organitzar va ser el 1987-.
Vaquetes a Ascó 1979
Vaquetes a Ascó 1979
Al
llibre de fotografia Ascó a l’envelat (2006) trobem
informació sobre aquest tipus d’actes a la nostra població:
Tot
i que la festa dels bous és un dels elements més identitaris de les comarques
del sud de les Terres de l’Ebre, a Ascó no se’n coneix tradició. De totes
maneres a finals dels setanta, amb la voluntat d’obrir la festa a la
participació del veïnat, fent-les populars, i prenent com a exemple el model
lúdic d’aquests pobles referits, es van organitzar durant cinc anys exhibicions
de vaquetes. En aquestes, qui més qui menys, s’atrevia a saltar a la plaça a
marejar l’animal o, quan es feia la solta, corria carrer avall des de la plaça
Nova fins al pla de l’Església. El Fossar Vell va ser l’escenari, entre el 1977
i el 1983, d’aquests peculiars i anecdòtics correbous.
Vaquetes a Ascó 1977
(...)
les vaquilles no van acabar d’arrelar entre els actes festius. De totes
maneres, l’any 1987 la Comissió de Festes va tornar a incorporar-ho al programa
duent-se a terme, en aquesta ocasió, a la Rastinga –espai situat entre el
carrer Joan XXIII i l’actual pavelló -. Val a dir que la festa entorn les
vaquetes s’acabava amb un àpat popular a la plaça, on es menjava la carn de
l’animal i síndries i melons de postres.
Tenim
referències de festes de bous fins a mitjans de segle XX en altres indrets de
la comarca com ara a Móra d’Ebre –on encara avui podem veure les restes d’una plaça
de toros a tocar de l’Ebre, o a la Palma d’Ebre on s’improvisava un tancat amb
carros-.
Vaquetes a Ascó 1980
En aquesta ocasió s’ha
muntat una “plaça portàtil” a la zona de la descàrrega de l’estació, entre la
Llar d’Infants i la via del tren. A més, s’ha preparat una grada amb seients
que, malauradament, no està “a l’alçada” de la plaça, la qual cosa impedeix que
els espectadors situats a les primeres fileres puguin veure l’interior.
Ahir dijous es va dur el
primer “espectacle de vaquetes”. El títol amb què s’anunciava ja feia dubtar de
què es tractaria. Doncs bé, emulant una corrida de toros a la Monumental, va
sonar per megafonia la inconfusible música de les places acompanyades “d’oles”
i passo dobles, es va obrir una porteta de la plaça i va entrar un cavall amb genet
seguit de tres aprenents de toreros –dos d’ells més que joves!-, van saludar al
“distinguido público” i van torejar 3 vaquetes al final de cadascuna de les
quals feien veure, amb el braç, com si clavessin l’espasa a l’animal, donant
així per acabada la “faena”.
Què voleu que us digui? Pels
comentaris que s’escoltaven de veïns i de gent de fora del poble –alguns dels
quals havien vingut expressament a veure “l’espectacle”-, allò era,
precisament, l’últim que es volia veure. Ningú pensava que la “portàtil” d’Ascó
esdevindria una plaça d’entrenament per a jovenalla que aspira a ser torero! A
més, val a dir en contra d’aquesta part de l’espectacle, que per la megafonia
llençaven comentaris del tipus: “tant de bo que en un futur proper aquests
joves toreros puguin torejar a les places de toros de Catalunya”.
Un cop acabada aquesta
primera part va sortir un “recortador”. Això va animar el públic que s’havia
quedat ja que, tot seguit i progressivament un grup d’una quinzena de joves
asconencs i algú de fora va saltar a la plaça a “jugar” amb les vaquetes. Això
era el que esperava la gent, i va ser el que va despertar l’interès general per
veure qui eren els atrevits que corrien per davant l’animal i qui, degut a la
imperícia, els nervis, l’estat de l’arena, la poca agilitat... rebia una rebolcada
de la vaqueta.
Queden dos dies més “d’espectacle
de vaquetes”. Vet a saber si es reproduirà l’esquema del programa –entrenament taurí
i “recortadors”-, i ja veurem també quin és el seguiment per part de la gent,
de tota manera, pel què es va veure ahir, es podrien saltar perfectament la
primera part i anar directament a la segona, on participa i pren protagonisme el
jovent agosarat.
I el futur, qui el sap? Cinc
anys de vaquetes entre el 1977 i el 1983, un més el 1987, i ara al 2013... quan
es pot començar a parlar de tradició?
Bibliografia: Biel Pubill i Soler; Josep M.
Raduà i Serra: Ascó a l’envelat. Gràfiques del Matarranya, 2006
