El Fierljeppen, un esport tradicional dels Països Baixos

El Fierljeppen és un esport d'estiu propi dels Països Baixos que consisteix en un salt amb perxa, saltant un canal amb un pal (polsstok) el més lluny possible. Si aneu als Països Baixos a l'estiu, busqueu l'agenda del Fierljeppen i xalareu d'allò més amb l'esport i l'ambient que l'envolta.

Els esports tradicionals a... CARAMELLA

Fa unes setmanes que ha sortit el nou número de Caramella, revista de música i cultura popular. Aquest número 46 recull tot un seguit d'articles sobre els Esports tradicionals avui. 

De nou he tingut el privilegi de presentar un article, en aquesta ocasió fent un breu repàs a les regates de pontones o muletes que tenen lloc a la Ribera d'Ebre, en particular, així com fent un apunt a les competicions de llagut català, tot centrant-ho a partir de l'evolució que han tingut aquest tipus de proves a la població de Flix, naixent i desenvolupant-se a redós de les Festes Majors fins a arribar a les competicions a nivell de Catalunya.

En aquest monogràfic hi trobareu d'altres interessantíssims articles relacions amb els esports tradicionals com ara els que tracten sobre les curses pedestres, el joc de bitlles, el tir amb fona, les proves de tir i arrossegament amb animals...

La lluita d'una futbolista de Flix per poder jugar en equips mixtos fins als 18 anys

La campanya #NoiesEnJoc té per objectiu canviar la normativa de la Federació Catalana de Futbol, que impedeix que les noies a partir dels 14 anys continuïn jugant en equips amb nois

Informació extreta de NacióDigital, Flix | 20 de gener de 2022

La Júlia, una noia de 13 anys de Flix (Ribera d'Ebre) no podrà continuar jugant a futbol a l’equip mixt de l’Escola de Futbol de la J.E. de Flix perquè a Catalunya la norma federativa impedeix que les noies a partir dels 14 anys continuïn jugant en equips mixtes. Arran d'aquesta problemàtica, els pares de la jove, amb el suport de l’Escola de Futbol de Flix i de l’Ajuntament de Flix, han decidit emprendre una campanya sota el hashtag #NoiesEnJoc i una recollida de firmes amb l’objectiu d’aconseguir que des de la Federació Catalana de Futbol permetin l’esport mixt fins als 18 anys.

Segons denuncien, la normativa federativa a Catalunya és discriminatòria per raó de sexe ja que només afecta les noies i, a més, frustra la projecció esportiva de moltes jugadores que es veuen obligades a deixar el futbol a causa d'aquest impediment. De fet, si la Júlia vol continuar jugant a futbol haurà de desplaçar-se 128 km fins a Riudoms, el municipi del Baix Camp és el més proper amb un equip femení la propera temporada. La mateixa situació en la que es troba la Júlia la pateixen moltes més noies, sobretot, en entorns rurals on sovint no hi ha suficients noies per crear un equip femení.

Aquest fet podria vulnerar els drets de la menor, ja que al futbol la federació Catalana opta per concentrar les jugadores, a partir dels 14 anys, en equips femenins i amb prou feines hi ha equips mixtes. Això suposa que les jugadores hagin de prendre decisions i fer esforços que als nois no se’ls plantegen.

Segons defensen els impulsors de la campanya, l'esport és competència de la Generalitat de Catalunya i és moment de fer un pas endavant, actualitzar els reglaments federatius que discriminen a una noia, pel simple fet de ser dona, la qual cosa no ho fa amb els nois de la seua mateixa edat.

La norma impedeix a les noies, com Júlia, seguir jugant en equips mixtes a partir dels 14 anys. Tot i ser una norma reglamentària, continua essent discriminatòria, lamenten, perquè no se li permet seguir a la categoria cadet només per ser dona.

Taller de tir amb carabina pneumàtica

Demostració i monitoratge de tir amb carabina pneumàtica al Decathlon de Lyon.

NO COMMENT: Les dones tindran prohibit fer esport sota el règim talibà a l'Afganistan

Tan sols les esportistes que ja hagin fugit de l'Afganistan, com la taekwondista paralímpica Zakia Khudadadi, podran continuar amb les seves carreres

Jordi Brescó Montserrat Diari ARA 09/09/2021

Cada dia que passa, el règim renovat i moderat que van prometre els talibans en arribar al poder a l'Afganistan va caient pel seu propi pes. I és que la renovació es fa complicada quan l'ha de tirar endavant un govern dirigit per la mateixa vella guàrdia de fa vint anys.

Les principals afectades de tot plegat continuen sent, com aleshores, les dones. Dos dies després que els talibans conquerissin Kabul, la periodista Shabnam Dawran va denunciar públicament que no l'havien deixat exercir la seva professió.

Al cap d'una setmana va ser el mateix portaveu talibà, Zabihullah Mujahid, qui va declarar que les dones treballadores s'havien de quedar a casa perquè els seus soldats necessitaven abans ser instruïts en com tractar-les, ja que "no hi estan acostumats". 

Aquest dimecres les mesures repressives contra les dones afganeses han anat un pas més enllà, amb la prohibició de fer esport. Ho ha anunciat el subdirector de la comissió cultural talibana, Ahmadullah Wasiq, en una entrevista a la televisió australiana SBS.

"L'Islam no permet que les dones tinguin la cara o el cos descoberts. Estem en l'era dels mitjans, hi haurà fotos i vídeos, la gent ho veurà. No es pot permetre."

Els Jocs Paralímpics, via d'escapament 

Si s'hagués quedat a l'Afganistan, la carrera esportiva de Zakia Khudadadi s'hauria aturat de cop, però aquesta taekwondista -a qui falta part del braç esquerre- no estava disposada a perdre's la cita per a la qual portava anys preparant-se: els Jocs Paralímpics de Tòquio.

Per això va remoure cel i terra per pujar a un dels avions que evacuaven militars i civils des de l'aeroport de Kabul. Finalment va aconseguir fugir del país gràcies a l'exèrcit australià, acompanyada del també atleta paralímpic Hossan Rasouli.

Junts van passejar la bandera afganesa durant la cerimònia de tancament dels Jocs; la mateixa bandera que els talibans han substituït per la de l'autoproclamat emirat islàmic.

            Rasouli i Khudadadi han estat els únics representants d'Afganistan als Jocs Paralímpics de Tòquio (Issei Kato / Reuters)

Feia 16 anys que cap dona afganesa no participava als Jocs Paralímpics; tot apunta que l'espera perquè l'escena es torni a repetir serà encara més llarga. Atesa la situació actual, moltes nenes que podrien seguir els passos de Khudadadi mai arribaran a descobrir el seu potencial com a esportistes.

Només hi ha futur per a qui ha fugit

Austràlia ha anunciat que suspendrà el partit que la seva selecció masculina de criquet ha de disputar contra l'Afganistan si els talibans no es retracten d'aquesta postura. Prèviament, el govern australià havia evacuat les jugadores de la selecció afganesa femenina de futbol.

Però el seu cas, com el de Khudadadi, és extraordinari. Milers d'esportistes afganeses no han pogut marxar del país i veuran truncades les seves carreres esportives.

    L'exfutbolista internacional Fanoos Basir podrà continuar lligada a l'esport després de fugir de l'Afganistan (Stephane Mahe / Reuters)

La mesura repressiva talibana no afecta només les atletes que tenien alguna opció d'arribar a professionals; afecta totes les dones, també aquelles que feien esport per salut, diversió o perquè simplement els venia de gust.

El xatet. Josep M. Sans Ciurana, el mític corredor reusenc

El Centre de Lectura de Reus presentarà demà dilluns 21 de juny, a les 7 de la tarda, el llibre El Xatet. Josep M. Sans Ciurana, el mític corredor reusenc, de Josep Marsal Sans, nét del ciclista. La publicació repassa la figura del ciclista reusenc justament en el centenari del seu primer triomf (la copa Ajuntament de Reus, que va guanyar amb només 16 anys), el qual va iniciar la llegenda d'un dels esportistes més cèlebres de la primera meitat del segle XX a Reus. La presentació tindrà lloc a la sala Emili Argilaga del Centre de Lectura i també es podrà seguir de manera virtual.

Trobareu més informació en aquest enllaç.

Volei platja... el bon temps s'acosta!

Les platges s'omplen de xarxes de volei! Jugadors i jugadores ja s'han tret la mandra de sobre i comencen a acostar-se a les platges per a practicar aquest agradable joc a tocar de mar. La primavera és a tocar!

Duperré playground o la pista de bàsquet més atractiva de París

A la rue Duperré, a un centenar de metres de la concorreguda estació de metro de Pigalle a Paris, hi ha un espai màgic, quasi irreal, es tracta de l'espai de joc Duperré on, aprofitant un solar desocupat, s'hi han instal·lat unes cistelles de bàsquet i s'ha pintat amb un colors d'allò més atractius. 

Davant mateix d'aquest espai hi ha la botiga Pigalle Basketball que té pilotes de bàsquet a disposició de qualsevol persona que vulgui practicar l'esport. Ben mirat, es tracta d'una original manera de dignificar espais i obrir-los a la comunitat.

XVIII Quadriatló de l'Illa d'Eivissa

Ja podeu inscriure's per a participar al divuitè quadtiatló de l'illa d'Eivissa.

La bojeria d'implantar el futbol al país de l'hoquei!

Llegeixo a l’ARA (20/06/2017) el següent article signat per Roger Requena:

“Intentar implantar el futbol a l’Índia és com intentar introduir a Catalunya l’hoquei platja, una bogeria”. Qui parla és Miquel Lladó, responsable d’introduir el futbol en l’acadèmia que té la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, un dels districtes més pobres de l’Índia, i que ha passat de no conèixer aquest esport a tenir una competició reconeguda per la federació de futbol del país. “Anantapur és una zona rural molt empobrida perquè hi ha poca aigua: és la segona regió més seca del país després del desert de Rajasthan”, explica a Lladó, que desgrana els reptes del projecte: “Volem que als pobles hi hagi una estructura perquè els nens puguin jugar amb nens de la mateixa edat. Així desenvolupem una cultura de l’esport”.

Fer-ho a l’Índia, però, no és un propòsit gens fàcil. “Pensava que anava a un lloc amb una base, però no n’hi havia cap ni una. Més d’un escriu futbol com food ball (bola de menjar)”, comenta Lladó, a qui no falten anècdotes inversemblants: “En un camp tenien plantada la bandera de córner en un sorral de pati on jugaven nens petits. Un altre cop vam anar a Bangalore i en passar un avió per sobre tots es van aturar, mirant-lo, mentre el rival seguia jugant”. En un país on l’esport nacional per excel·lència és l’hoquei herba -més d’un milió de fitxes federatives-, seguit pel criquet, el futbol és absolutament minoritari, i només se’n tenia constància en zones portuàries lligades al comerç.

De fet, fins al 2007 no es va formar la lliga índia (I-League), amb 10 equips que lluiten per sobreviure. Fa tres anys, però, el grup IMG Reliance, un conglomerat empresarial, va vincular vuit estrelles del criquet amb equips que formarien part d’una competició, la Indian Super League, que vol imitar l’estil de la NBA: franquícies i xou. “Un negoci que, de moment, no els ha sortit rendible. De fet, ja han proposat una fusió entre totes dues competicions”, apunta Lladó.

El projecte que coordina a la Fundació, però, s’allunya molt del professionalisme. Des del 2014 impulsen les lligues rurals per a joves, un format de competició que consisteix a captar nens de diferents pobles propers i barrejar-los per crear un concepte de club. S’organitzen per zones, per no haver de recórrer grans distàncies. Més de 1.000 nois i 200 noies ja formen part d’una lliga regular que ha fet possible el futbol en una zona que, de retruc, s’ha fet visible a nivell nacional gràcies a aquest esport. “El nom d’Anantapur estava molt deteriorat. Al principi, quan ens presentàvem a algun lloc, no el mencionàvem fins al final. Ara el pots dir tranquil·lament, ho fan persones de pes dins del futbol i tot”, confessa. A l’acadèmia de la Fundació treballen amb els millors jugadors, a qui donen residència, menjar i material. Uns privilegis que tenen efectes negatius en els més grans, que s’han malacostumat. “¿Vindrien si no tinguéssim un camp de gespa? Potser els hem donat massa facilitats de cop”, lamenta Lladó. Els més petits, en canvi, “no fallen a cap entrenament i van bojos per jugar”.

El principal problema, però, el troben a les escoles públiques. “Els col·legis rurals són la malaltia de l’Índia, són terribles. L’alumnat és un objecte que mouen com volen, i el nostre projecte aspira a canviar això”, es queixa Lladó, que critica durament l’actuació dels professors. “Són empleats governamentals acomodats que pressionen molt els nens perquè juguin en les competicions interescolars que donen un certificat al nen per poder trobar feina de funcionari públic en el futur i reconeixement a la pròpia escola”. Un model amb valors “perjudicials” que vol capgirar l’acadèmia, que aspira a tenir una escola hermètica respecte a les interferències de l’educació pública. El somni de Lladó per al 2024: corregir això i veure equips rurals amb nois i noies, i camps plens de pares.

​Després de llegir l’article em pregunto: Cal? Cal que una Fundació com és Vicenç Ferrer –o qualsevol altra- proposi potenciar la “cultura de l’esport” a través de competicions de lligues de futbol? És que l’hoquei herba o el criquet, esports tan arrelats en aquest país, no tenen valors inherents propis de l’esport que cal introduir-ne un altre? I més quan la mateixa Fundació reconeix que intenten promocionar aquesta cultura de l’esport a partir de l’organització de clubs de futbol, un esport que no és pas, ni de bon tros, l’esport nacional de la Índia! Em pregunto si cal que arreu del planeta, es vagi on es vagi, cal que es jugui a futbol! No serà que a la Índia, país súper poblat –quasi continent diuen alguns-, interessa capgirar el seu imaginari lúdico-esportiu basat en l’hoquei herba –que no té tants seguidors mundials- pel futbol que mou diners i més diners a través de campionats, marques publicitàries i mitjans de comunicació? 

Em sap greu veure en aquesta línia de treball de la Fundació Vicenç Ferrer un nou pas cap a l’estandardització i globalització en detriment del patrimoni lúdic d’un poble que, si d’alguna cosa pot presumir encara avui és que és un país que juga! Si teniu la sort d’anar a la Índia podreu veure per carrers i places, per camps i jardins, nens i nenes i joves jugant a nombrosos jocs tradicionals així com a esports com l’hoquei o el criquet! Quina sort tenen, encara, que no s’hagi imposat sols “una cultura de l’esport”!

Commemoració de l'Olimpiada Popular de 1936

El govern de la Generalitat vol commemorar l'Olimpíada Popular de 1936 fent-li l'homenatge i reconeixement encara pendent per part de les institutcions catalanes. L'Olimpíada Popular de Barcelona tenia coma objectiu retornar a l'autèntic esperit olímpic, sota el signe de la pau, la igualtat entre homes i dones i la solidaritat entre els pobles, que en aquells moments estava sent qüestionat pels Jocs Olímpics de Berlín que el règim nazi havia convertit en una eina de propaganda del racisme i la xenofòbia.

L'acte es farà a les instal·lacions de l’INEFC a Barcelona el proper 19 de juliol, data en què havia d’inaugurar-se l’Olimpíada Popular amb més de 5.000 atletes de 23 estats, nacions i ciutats i que l’aixecament feixista va impedir, i està concebut en dues parts: a partir de les 9.30 del matí, unes proves esportives per a nois i noies de 12 a 17 anys i, a les 13 hores, un acte d’homenatge a persones que com a atletes, persones voluntàries i entitats, havien de participar a l’Olimpíada Popular.  Es preveu que la jornada finalitzi a les 14 hores.