La trisella, joc destacat a TOCATì 2015

El joc de la trisella de l’associació cultural Lo Llaüt, junt amb les tradicionals curses de Prat de Comte i els jugadors de morra de Sant Carles de la Ràpita va representar el món lúdic ebrenc en la tretzena edició de Tocatì, Festival Internazionale dei Giochi in Strada celebrat entre el 17 i el 20 de setembre a la ciutat italiana de Verona.

La nostra associació hi va ser present en ser seleccionat el joc de la trisella, entre molts d’altres d’arreu de Catalunya, per a representar el nostre territori. Entre d’altres motius pels quals es va seleccionar el nostre joc és pel fet que és herència viva del patrimoni lúdic ebrenc. Com bé sabeu es tracta d’un joc recuperat d’ençà el 2000 a partir de la recerca en fonts orals i escrites realitzades a diferents pobles de la Ribera d’Ebre –entre els quals destaquem Ascó, Flix i Riba-roja- i del Priorat, del sud del Segrià i les Garrigues.

Des d’aleshores la recuperació del joc, a partir de l’estructura d’una trisella original cedida per l’amiga Àngels Pérez de Flix, no ha deixat de sortir als carrers i places d’Ascó -en particular durant la Festa de Sant Antoni, el Joc a joc de plaça a plaça i al Gelat i jocs-, i també arreu de Catalunya, particularment en el marc d’esdeveniments com la Festa dels Súpers a Barcelona o el Tradijoc de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta...

 

La trisella a la Piazza Indipendenza de Verona

El nostre joc el van situar a la Piazza Indipendenza –seria premonitori?-. El cas és que vam poder mostrar-lo davant de moltíssima gent que al llarg del cap de setmana va passejar per la ciutat, i hem de dir que va agradar i molt. No hi va haver un moment de descans per als monitors que mostràvem la dinàmica del joc i que, davant de les preguntes, intentàvem contextualitzar-lo –val a dir que disposàvem de l’ajuda d’una jove traductora-.

A més, per a poder donar més informació no sols del joc sinó també de l’activitat de l’associació cultural Lo Llaüt, que és la que l’ha recuperada, vam editar unes quartilles amb imatges i una breu simplificació de la història, els materials i les maneres de jugar. El text és el següent: 

Trisella: eina de camp, en forma de calaixó obert per davant

i que enganxat a una bèstia de càrrega que l’arrossegava,

servia per aplanar el terreny o, si calia,

transportar petites quantitats de pedres.

Joc exclusivament d’homes i que es va practicar fins a l’esclat de la guerra civil espanyola, el 1936. Es duia a terme a les eres o prop d’una taverna o cafè -en aquests casos el joc podia ser propietat de l’establiment que assegurava així una activitat lúdica per als seus clients-.

Era un joc d’aposta, d’atzar, on hi intervenia més la sort que no pas l’habilitat. Les regles simples, la senzillesa dels materials, la dinàmica gens complicada i l’al·licient de l’aposta el convertien en una distracció àgil on els guanys canviaven de mà en mà constantment, ideal per omplir les tardes ocioses dels diumenges o festius.

La forta repressió i control de la dictadura franquista va donar el toc de gràcia a nombrosos jocs d’aquest tipus, entre aquest el de la trisella.

 

LA TRISELLA O JOC DE LA BOLA, UN FÒSSIL LÚDIC

Podem considerar el joc de la trisella com el fòssil lúdic o la darrera expressió d’un tipus de distracció que, amb múltiples variants però amb idèntica dinàmica, ja es practicava a l’època clàssica. Alguns dels gravats que descobrim en infinitat de jaciments arqueològiques de l’antiga Grècia i Roma confirmen l’existència de nombrosos jocs d’encert i llançament fets ja fos amb boles, com el de tropa i delivitates, amb nous com el ludus orbis i nueces relinquere, o amb monedes com el nummum lactare –idèntic al joc de les cares-.

Al llibre Les Jeux et Plaisirs de l’enfance del francès Jacques Stella (1657), descobrirem el joc de la trisella anomenat, aquí, la fossette. Els gravats del llibre, a la reedició de 2001, van acompanyats d’uns versos que donen una explicació del joc: 

Omplir el forat central,

vet aquí l’objectiu final!

Habilitat i destresa.

Sempre podria passar

que la bola no volgués

realitzar tal proesa.

 

CARACTERÍSTIQUES DEL JOC 

Espai de joc: Un espai reduït. Si es vol posar en context amb la història és preferible jugar al costat d’un bar o una taverna.  

Materials per a la construcció del joc: Tradicionalment a partir d’una trisella gastada. Es necessita un calaixó de fusta d’uns 2 cm de gruix. Mides aproximades: 30 a 40 cm de fons per 70 a 100 cm d’ampla i 30 a 40 cm d’alçada. Boles de fusta de 2 a 3 cm de diàmetre.

 

Modalitats de joc: 

• Punteria (individual): Des d’una distància de dos a tres metres es llencen 5 boles amb l’objectiu de posar-ne almenys 2 en forats del mateix color.
• A roig o a negre (oposició): Cada jugador indica a quin color va (un a vermell i l’altre a negre) i tiren alternativament les 3 boles. Qui aconsegueix posar més boles al seu color guanya l’aposta (generalment una beguda).
• A quartos (oposició amb aposta): Cada jugador posa una moneda en un forat de la trisella (si es vol es poden posar en dos o més). S’estableix l’ordre de tirada i, alternativament, cada jugador llança la seva bola. Si entra dins d’un forat amb aposta es queda l’aposta i torna a tirar. 

La trisella d’interior

Aprofitant la invitació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per assistir al Festival de Verona vam construir una nova trisella, més petita i pensada per al joc d’interior, a la qual invitàvem a participar tot “jugant-hi quartos”, amb aposta. Val a dir que els jugadors que s’hi van avenir a jugar d’aquesta manera van engrescar-se més i el xivarri que organitzaven atreia més i més curiosos que s’interessaven per la dinàmica del joc.

La modalitat d’aquest joc és la següent:

• A aposta: Cada jugador deixa una quantitat determinada dins d’un dels nou forats de la trisella. Des d’una distància d’un parell de metres, i per ordre, cadascú ha d’intentar fer entrar una moneda dins del forat de l’aposta del contrari. En el moment que algú ho aconsegueix es queda amb totes les monedes jugades damunt el tauler –per això aconsellem jugar amb monedes de 5 cèntims!!!-.

La dinàmica del joc, en la qual a banda de l’habilitat hi intervé també l’atzar, fa que a voltes una moneda vagi a parar en un forat buit. En aquest cas qui l’ha llençada torna a tirar.

 

També pot donar-se el cas que la moneda vagi a parar en el forat on el jugador ha deixat la pròpia aposta. En aquest cas es queda l’aposta i, si és el cas que hi ha monedes en altres forats, també se les queda. El joc però continua, tornant a tirar i intentant fer entrar la moneda a l’aposta del contrari.

Jocs al musée des Augustins de Toulouse

 

El musée des Augustins, museu de belles arts de Toulouse, conté un important nombre d'obres d'art des de l'escultura del romànic fins a la pintura del segle XX, amb obres d'importants artistes com Toulouse-Lautrec, Manet, escultures com Rodin o Claudel. Destacaria dos artistes que van tractar la temàtica dels jocs i de les diversions, en Brueghel i Jacques Stella, dels quals el museu té algunes obres.

Tanmateix avui us presento dos petits descobriments. D'una banda al claustre, entre dos columnates gòtiques, hi trobem gravat un joc d’alquerc. No podríem concretar la data doncs al llarg de tota la perxada que protegeix el claustre hi ha "grafits" de tota mena. 

 

 

  

Malgrat tot, és interessant sumar aquest gravat a la gran quantitat de jocs de tauler que trobem en edificis religiosos, en particular de la cornisa cantàbrica fins a Galícia, sovint relacionats amb el recorregut que feien els peregrins en el camí de Sant Jaume.

 

L'altra descoberta la trobem entre els capitells de la sala romànica -fantàstica la presentació d'aquests (per elements geomètrics, vegetals, relats o episodis bíblics...)-. Entre els capitells recuperats del Priorat de Nostra Senyora de la Daurada en trobem un espectacular amb el detall que mostren les figures.

 

 

Es tracta d'un capitell d'inicis de segle XII que mostra un seguit de personatges fent acrobàcies i jugant a daus -per la forma del tauler parlaríem d'un joc de taules o el que coneixem com a Bakgamon-.

 

 

 

Una curiositat és que en un dels quatre costats del capitell apareixen aquests jugadors de daus en una posició de mans aixecades, mentre que al costat oposat del capitell els personatges modifiquen la posició de mans.

 

Si aneu a Toulouse, no deixeu d'anar-hi!!!

PFZ Tarragonès (4) -La trisella-

La vinyeta 21 Amades torna a identificar-la amb el joc de bales. Evidentment es tracta d'un dels molts jocs que secularment totes les cultures han inventat i que té per objectiu, llençar o introduir una bola, una moneda o qualsevol altre petit objecte en un forat o sèrie de forats.

De fet, si consultem el llibre Les Jeux et Plaisirs de l’enfance del francès Jacques Stella, veurem que ell l'anomena la fossette. Els gravats del llibre, reeditat el 2001, van acompanyats d’uns versos que donen una explicació del joc:

Llenar el hoyo central
He aquí su fin principal.
Una de maña y destreza
Pues siempre ocurrir pudiera
Que la bola no quisiera
Realizar esta proeza

En aquest sentit trobem diversos jocs que segueixen aquest criteri, com és el cas del joc de los "hoyetes" o planta de l'església -per la forma que ens recorda aquest tipus de construcció-. Aquest és un joc que encara avui es practica en algunes zones d'Aragó i Castella i que consisteix en intentar posar unes fitxes de ferro a l'interior d'uns forats numerats.

Si esteu interessats no us serà difícil comprar aquest joc a través d'empreses que comercilitzen jocs tradicionals (podeu consultar alguns d'aquests comerços al llistat del bloc).

Un joc molt més curiós i que s'ha conservat pràcticament com un fòssil és el de la trisella o joc de la bola.

El nom del joc li ve d'aquesta eina de camp, en forma de calaixó obert per davant i que enganxat a una bèstia de càrrega que l’arrossegava, servia per aplanar el terreny o, si calia, transportar petites quantitats de pedres. L'eina, un cop deixava d'utilitzar-se o es feia malbé, era reutilitzada com a objecte de joc, tot practicant-li un seguit de forats els quals es pintaven de dos colors.

Tal com podeu imaginar, esdevé un joc d'aposta en el qual els jugadors decideixen a quantes partides o punts van, o simplement si van a un color o a un altre. De fet, l'explicació més contundent la vaig aconseguir d'un testimoni d’excepció, la del ribarojà Agustí Agustí Cervelló, de 105 anys, que de jove havia jugat al joc de la trigella o de la bola, com ell l’anomenava. Em va confirmar que era un joc d’aposta en el qual dos jugadors s’apostaven quartos i va corroborar que per a jugar es tirava una bola des d’una distància de dos a tres metres. Si aquesta queia en un forat de color negre es guanyava, si queia en un forat roig, es perdia. A més, es podia jugar a un determinat nombre de tirades o bé, simplement, a una.

El joc va ser practicat fins al primer quart de segle passat, aproximadament, i progressivament va anar desapareixent de l'imaginari lúdic fins que a finals de la dècada dels noranta i gràcies a la recerca feta per l'associació cultural Lo Llaüt d'Ascó, es va poder inventariar el joc i reconstruir-ne un. Avui és conegut entre la població i s'ha donat a conèixer, també, en diferents trobades arreu de Catalunya.

Si voleu tenir més informació d'aquest joc podeu consultar l'article: PUBILL, Biel. La trisella o joc de la bola. Apunt d'un món lúdic quasi perdut (p. 185-195) dins a Misecel·lània del CERE, núm. 21. Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, 2011.

PFZ Taragonès (1) L'estre i els trucs

Com indicava a l'anterior entrada, els propers dies faré memòria dels jocs que vam dur a terme en el taller de jocs tradicionals a l'escola, organitzat pel Centre de Recursos Pedagògics del Tarragonès i el Consell Esportiu.

Començarem per dos jocs que aparèixen en dues vinyetes de l'auca recollida per Joan Amades. Corresponen a les vinyetes 23 i 47 que Amades identifica, respectivament, amb els noms de L'estre i Els trucs. Per començar, una evidència: les dues vinyetes són pràcticament iguals. El gravador, per tant, va estalviar-se feina a l'hora de definir més el joc representat. Això podria ser degut sencillament a un interès per economitzar el temps i la feina, o pel desconeixement real del joc que l'il·lustrador original -Jacques Stella- hi representava. En qualsevol cas Amades, en el seu llibre Auca dels jocs de la mainada (Altafulla, 1984), afirma que la vinyeta 23 representa el joc de l'estre, conegut també com a canut, flèndi o frendit.

El joc, practicat encara avui en diferents llocs de la península, consisteix en intentar fer caure un canut o cilindre de fusta damunt el qual es posa l'aposta feta entre els jugadors. Tradicionalment, entre els adults l'aposta era -és- econòmica, amb monedes. Els nens, imitant allò que feien els grans, hi jugaven apostant-se patacons.

Hi ha diverses modalitats de joc. Una consisteix en traçar un cercle al voltant del canut i acordar que sols es guanyarà l'aposta si, un cop caigut el canut, els patacons surten del cercle. Una altra variant proposa que tots els participants tiraran el seu roll i guanyarà l'aposta aquell que s'acosta més als patacons caiguts.

Segons Amades la vinyeta 47 representa el joc dels trucs. Es tracta d'un joc amb dinàmica semblant al joc de botxes o petanca que nosaltres coneixem però practicat, ara, amb peces de fusta, amb la qual cosa intervé la punteria però també l'atzar donat que quan cau el truc aquest no segueix una trajectòria previsible.

Com a curiositat us diré que aquest joc és practicat avui a una petita localitat del nord d'Itàlia anomenada Vinaioli di Castellinaldo.