dilluns, 27 de novembre del 2017

Trobada d'aficionats a les construccions LEGO

El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya acull, el divendres 8 i el dissabte 9 de desembre l'HispaBrick Magazine Event 2017, la trobada d’aficionats a les construccions LEGO®. L’HispaBrick Magazine Event és una activitat pensada per apropar infants, joves i adults a l’univers de les construccions LEGO®, a través de l’exhibició de maquetes i creacions de diverses temàtiques construïdes amb LEGO®; un joc de pistes; tallers de robòtica, i un espai de joc infantil de construccions. 
Trobareu el programa complert d'aquesta trobada en aquest enllaç.

divendres, 24 de novembre del 2017

Juga cada dia, seràs més feliç i allargaràs la vida

Oriol Comas, especialista en jocs de tauler d'arreu del món és entrevistat per La Vanguàrdia en aquest article.

dimecres, 22 de novembre del 2017

Jugues o et plantes? Fira del Joc i de Nadal

L'amic Òscar, de Berga, organitza una nova edició de la Fira del joc i de Nadal que tindrà lloc en aquesta ciutat el dimecres 6 de desembre. No hi falteu!!!

dimarts, 21 de novembre del 2017

Les ciutats s’han convertit en entorns “hostils” per al joc dels nens



Una dotzena de nens d’entre 6 i 10 anys empaiten la pilota. De cop i volta, l’Hugo xuta fort i la desitjada pilota es queda penjada dalt d’un arbre. Tots els nens s’hi acosten corrent esperant que torni a caure, però quan aixequen el cap descobreixen que la pilota no té cap intenció de baixar de l’arbre. Es queden quiets. Observen i pensen. Els petits cervells ja han entès que el joc acaba de canviar i comencen a traçar una estratègia per enfilar-se dalt de l’arbre i recuperar la pilota. La magnòlia no és gaire alta i el tronc és llis. Enfilar-s’hi sembla la millor opció, pensa l’Hugo. Però en aquell moment arriba un adult, que aixeca en braços un dels nens perquè recuperi la pilota. Ha frustrat el joc. L’escena passa al parc de Teresa Pàmies, al carrer Urgell de Barcelona. “Quan apareix un obstacle, els adults no deixen que els nens l’intentin resoldre i li prenen a l’infant la possibilitat de solucionar una situació nova i desconeguda -explica el professor i pedagog Francesco Tonucci-. Tant la satisfacció per aconseguir l’objectiu com la frustració de no aconseguir-lo són claus per a l’ensenyament”.
L’escenari ideal seria que els nens poguessin jugar sense la supervisió dels adults. “A vegades m’amago per jugar i que no em vegin els pares”, reconeix rient la Marina, una nena de Sant Andreu. La Marina, de set anys, pensa igual que el reconegut pedagog: jugar sense la supervisió dels adults és més divertit i potencia l’aprenentatge. “M’agrada molt jugar a les gomes al pati de l’escola i a vegades ens discutim perquè totes volem ser prímens... però ho resolem entre nosaltres, sense que vingui cap professor”, diu orgullosa la Marina.

“Jo jugava al carrer de petit”
El Joaquim, de 67 anys, en canvi, està molt content pel fet que als parcs actuals hi hagi tant de control. Està assegut, com altres pares i avis, en un dels bancs instal·lats a l’entorn de l’espai de joc per no perdre detall i intervenir si ho considera necessari. L’urbanisme dels parcs està pensat perquè els pares no perdin els nens de vista i fins i tot el material que s’utilitza és tou per absorbir l’impacte si els nens cauen. Els jocs, a més, són molt poc versàtils i no potencien la creativitat. Tot està controlat. El Joaquim reconeix que abans era molt diferent: “Jo quan era petit jugava sol a la Rambla, però a mi no feia falta que ningú em controlés. No hi havia tants perills”, assegura. Quan ell era petit, els nens jugaven al carrer i els parcs infantils ni tan sols existien. No calien perquè ja hi havia el carrer. Però l’hiperproteccionisme i els cotxes -que han omplert els carrers- han buidat la ciutat de nens i han limitat el seu espai de joc als parcs infantils, on juguen controlats i confinats. L’espai més generós en convivència que els nens poden tenir, els mateixos carrers, ja no són per a ells.
L’Ajuntament de Barcelona intenta “revertir aquesta situació”, segons explica la directora de l’Institut de la Infància, Maria Truñó. “Estem pensant què cal fer per afavorir el joc”, explica, i ja imaginen nous parcs on els bancs dels adults siguin taules de pícnic perquè puguin fer altres coses i no estar tant pendents dels nens. Però reconeix que abans de fer canvis caldrà molta pedagogia. “Cal tenir en compte les evidències i tenir el cap fred”, diu. La primera enquesta feta a 4.000 nens de la ciutat de Barcelona advertia que un 45% dels petits barcelonins no se senten prou satisfets amb els jocs infantils de la seva ciutat.

Massa protecció és inseguretat
En contra del que es pugui pensar, a la llarga l’hiperproteccionisme és pot convertir en un perill. “Si avui no deixem que els nens caiguin de la bicicleta, demà poden caure de la moto amb conseqüències dramàtiques”, diu Tonucci. El pedagog recorda que no treballar la frustració també pot comportar problemes: “Hi ha nois que se suïciden per una desil·lusió”.
Un altre problema que dificulta la convivència i l’aprenentatge és el fet que molts pares i mares no toleren que altres adults cridin l’atenció als seus fills. El Fernando, el responsable de la biblioteca de l’equipament Teresa Pàmies, explica que un cop va cridar l’atenció a unes mares perquè els seus fills estaven jugant a la porta giratòria. “Es van indignar i al cap d’una estona va venir el pare d’un dels nens i em va dir de tot. Vaig estar a punt de trucar a la Guàrdia Urbana -recorda-. Un nen acompanyat dels pares és un fet privat, i és molt difícil intervenir-hi. Si va sol, és un fet públic i obliga la resta d’adults a fer-se’n càrrec”. I afegeix: “Per això els nens fan més segur el carrer. És un cercle: no deixem jugar els nens al carrer perquè és insegur i el carrer és insegur perquè els nens no hi juguen”.
La pilota ha tornat al terreny de joc i els nens recuperen el joc d’abans. La Laise, la Cecilia i la Xènia són les mares d’alguns dels nens que empaiten la pilota i s’ho miren des dels bancs que envolten el terreny de joc: “La veritat és que seria més maco que no estiguessin sota la vigilància dels pares”, diuen. L’últim llibre de Francesco Tonucci, Els nens i les nenes pensen d’una altra manera, editat per Graó, té una vinyeta en què una nena diu a la seva mare: “Quan jugueu vosaltres ho feu de nit i amagats... On juguem nosaltres, fins i tot hi poseu bancs!”


JORDI MUMBRÚ

diumenge, 19 de novembre del 2017

PitchCar, l'scalextric més clàssic!

Heus aquí un bon joc per aquests reis! Fàcil de muntar i de jugar!

dissabte, 18 de novembre del 2017

El joc i la joguina eduquen!


divendres, 17 de novembre del 2017

Vídeos escolars per recrear etapes de la història

A l'institut de Flix (Ribera d'Ebre) utilitzen joguines com ara els Playmobil per a recrear escenes de la possible vida dels nostres avantpassats com ara els homes que van viure a l'edat dels metalls. Podeu veure més imatges en aquest enllaç.

dijous, 16 de novembre del 2017

Els encants... joguines a l'espera de ser adoptades!

Us heu posat mai a pensar de qui era aquella safata, la planxa, l'estilogràfica, la pipa, la col·lecció de didals, la màquina fotogràfica... o la nina de porcellana que t'observa, avorrida i esperançada alhora, al mig de tants "potros" de la parada de l'antiquari? En aquestes parades hi podem trobar de tot, però serà el bon novel·lista o aquell qui fabuli el qui, segur, entendrà que darrera cada peça hi ha un món perdut.

dimecres, 15 de novembre del 2017

Escacs sobredimensionats a Sidney

A les antípodes, a la ciutat de Sidney, hi trobem una població jove, emprenedora i dinàmica, que li agrada gaudir de la natura, del sol, del bon temps i, és clar, dels jocs. A les imatges uns joves fan una partida d'escacs sobredimensionats.

dimarts, 14 de novembre del 2017

Els "columpios" de Sort, entre la tradició i la modernitat

Aquest capgròs de Sort sembla invitar-nos a jugar a aquells gronxadors d'abans -els nostres "columpios"- que van fer feliços a tantes i tantes generacions.
A la vora del Noguera Pallaresa, riu que travessa la població, hi trobem les dos versions de gronxadors, la tradició i la modernitat de la mà. En un costat aquests fantàstics "columpios" de ferro, pintats en els colors bàsics, sense més guarniments i, uns metres aigües amunt, els avui "tradicionals gronxadors" que, segur segur, segueixen tots els requisits de la CE quant a pintura, materials, sòl, cantoneres... però, per als nostàlgics, allí on hi hagi els "columpios" d'abans...!!! 
 

Busca ya retratu d'un suegu escaediu: el boliche

A la revista Asturies acaba d'aparèixer un interessant article titulat  Busca ya retratu d'un xuegu escaecíu: el boliche de José Antón Fernández, Ramsés Lleses i l'amic Carlos Suari.
Breument direm que: 
El «boliche» es un juego que solía practicarse en Asturias hasta la década de 1940, una expresión lúdica con una lógica interna definida por la simplicidad de los materiales y las reglas, por las características especiales del campo de juego y por la combinación de azar y motricidad. Solía ser una actividad únicamente de los hombres, que se realizaba siempre en fiestas y lugares festivos, que giraba en torno a la apuesta de dinero y que a veces se presentaba como una actividad clandestina debido a la persecución que sufría en algunos puntos.
Si esteu interessats en aquest article:
Suari, C. & Ilesies, R. & Fernández "Ambás", X.A. (2017).  N'Asturies. Memoria encesa d'un país, 37. Uviéu: Fundación Belenos.
podeu adreçar-vos a la Fundación Belenos (teléfono 985 24 48 11)

dilluns, 13 de novembre del 2017

Jocs tradicionals al Museu de Jocs d'Aranda de Duero



Les darreres setmanes sembla que els mitjans de comunicació mostrin una especial sensibilització cap al mal ús que avui dia es fa de molta aparells tecnològics entre els més joves -mòbils, ipad's, play's...-. Sembla que ara "toca això", parlar dels problemes que provoquen aquests aparells quan, no ens enganyem, fa molts anys que estem insistint que el seu mal ús pot ser molt perjudicial. 
En qualsevol cas avui dediquem aquestes línies per remarcar que som moltes les persones i entitats que també fa molts anys que treballem per a donar a conèixer i potenciar la pràctica dels jocs tradicionals i populars, els de sempre, i en particular aquells que es feien al carrer i a la plaça i que esdevenien una autèntica escola de relació i relacions, on la mirada es creuava amb la dels altres i no es quedava fixada, com avui, damunt una pantalla de 6 x 10 cm! 
D'això en saben molt els amics del Museu de Jocs d'Aranda de Duero que, des de fa molts anys, duen a terme tallers per a donar a conèixer aquestes pràctiques lúdiques.

diumenge, 12 de novembre del 2017

El joc, una bona eina per aprendre



Reprodueixo l'article de l'ARA El joc, una bona eina peraprendre, de Paloma A. Uso on es defensa la idea que les criatures coneixen el món, desenvolupen habilitats socioemocionals i aprenen i se socialitzen de manera innata mentre juguen

Igual com quan una peça encaixa amb una altra i es crea una estructura sòlida, el joc infantil facilita un bon creixement de la criatura i que adquireixi coneixements de manera esglaonada. “El joc és la nostra manera innata de conèixer el món i d’aprendre. Ho portem de sèrie, igual que la curiositat, impulsora de l’atenció i de l’aprenentatge. Els mestres d’educació infantil ho saben molt bé! Aprofiten aquesta naturalesa curiosa dels infants per, a través de l’experimentació, acompanyar-los en el procés d’ensenyament i aprenentatge, de descoberta del món que els envolta i de les emocions”. Així ho explica la pedagoga Noemí Royes, directora pedagògica d’Edbuilding, de Sant Cugat del Vallès.
“Durant els primers anys de vida es produeixen un nombre molt important de sinapsis neuronals [aprenentatges]. Superada la infància es produirà la primera poda sinàptica. Simplificant-ho molt -detalla-, el cervell mantindrà només aquelles connexions que li siguin beneficioses. En aquest sentit, el repte, tant a casa com a l’escola, és que les experiències d’aprenentatge esdevinguin una cosa positiva i plaent. I el joc sembla tenir els ingredients necessaris perquè aprenentatge i plaer esdevinguin un tot”, destaca Royes, que és postgraduada en neuroeducació per la Universitat de Barcelona. A través del joc, a qualsevol edat, “desenvolupem habilitats socioemocionals, afrontem reptes, exercitem la creativitat, ens socialitzem i posem en pràctica habilitats comunicatives, i sovint també habilitats motores. Quan juguem, les hormones de l’estrès disminueixen (deixem a banda preocupacions) i el nostre cervell genera oxitocina (plaer), dopamina (motivació), serotonina (regulació emocional) i endorfines (felicitat). ¿Hi pot haver un còctel millor per a l’aprenentatge etern?”, es pregunta la pedagoga.
CONSTRUIR LA PERSONALITAT
El prestigiós creador de jocs de taula Toni Serradesanferm respon a partir de la seva experiència com a pare que de manera molt habitual ha introduït el joc de taula en el lleure familiar, a més de ser jugador i autor de jocs. “La llista de beneficis és inacabable: reforçament de les relacions socials, aprendre a perdre, aprendre a guanyar, estimular la creativitat i la imaginació, enriquir l’expressió oral, desenvolupar el pensament lògic, millorar la concentració i la capacitat de reacció, treballar el pensament abstracte, saber-se adaptar a l’entorn, aprendre a treballar en equip…”, enumera. “Però des del meu punt de vista, el joc, tant el simbòlic com el reglat, crea un marc pseudoreal on el nen pot experimentar d’una manera que en la realitat és totalment impossible. Aquesta vivència paral·lela és tan forta que l’aprenentatge que hi estableix és una base molt sòlida sobre la qual construirà la seva personalitat”, diu.
El reforç del vincle
“Jugant amb els nostres fills, o amb el nostre alumnat, afavorim el vincle, i cal recordar com és d’important l’emoció per a l’aprenentatge i la memòria”, subratlla la pedagoga Noemí Royes. “Jugant generem espais d’autoconeixement, de regulació i de compartir. Fem que el joc, facilitador d’aprenentatges significatius i desenvolupament social, ens acompanyi tota la vida”, reclama. “Creem espais de joc compartit i distès, moments per mirar-nos als ulls i riure plegats. Juguem, ens ho passem bé i aprenem compartint, només així construirem plegats la societat que somiem”, anima Royes.
En el joc simbòlic, l’infant acostuma a crear espontàniament les seves experiències, ja que sorgeix del seu interès per imitar el que l’envolta. Però en el joc reglat el nen requereix la guia dels adults, dels pares: “Això implica un esforç per als pares i requereix treball i dedicació, de la mateixa manera que dediquem temps a ensenyar-los a caminar o a menjar”, raona l’expert.
Per tant, Serradesanferm ho té clar: “El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills. Ningú ho podrà fer millor que nosaltres, però, a més, és tan important que no ens podem permetre deixar-ho en mans d’altres. Saber jugar els ensenyarà a saber viure. Els donarà les eines i els recursos que necessitaran a mesura que es facin grans”. El creador de jocs argumenta que “aprendre no consisteix només a assimilar coneixements, i encara menys avui en dia, quan tenim tota la informació a l’abast, amb internet. Però la capacitat d’adaptació, la resiliència, l’empatia, etc. de la criatura les haurà d’haver desenvolupat durant la infància. Són aprenentatges que no es poden ensenyar, s’han de viure en pròpia persona. El joc crea aquesta experiència personal”, rebla.
"El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills"
DINS DE LES RUTINES DIÀRIES
La psicòloga sevillana Rocío Rivero acaba de publicar el llibre 'Crecer jugando paso a paso' (Editorial Amat), una obra amb contingut pràctic per potenciar el joc dins de les rutines diàries. “El llibre ensenya a jugar amb els nens mentre se’ls dona menjar, se’ls banya, se’ls canvia el bolquer o es fa el passeig, amb elements que tots tenim a casa. Els pares o els educadors no hi han de dedicar un temps específic; del que es tracta és de saber estimular i potenciar el desenvolupament mentre es duen a terme les tasques del dia a dia”. “Aquest és el truc -reconeix- perquè la tasca d’estimulació no resulti pesada o no hi hagi temps per fer-la. Cal passar-s’ho bé amb els nens en les seves rutines mentre ells aprenen i també s’ho passen bé”, argumenta.
Per a Rivero és fonamental que els pares juguin amb els seus fills, perquè “aprendre és un procés de participació, interacció i col·laboració, mitjançant activitat i comunicació amb els altres”. “Les coses que fem diàriament amb els nens es converteixen en un moment perfecte per ensenyar tot jugant i potenciant el desenvolupament. A més, nosaltres podem estimular la creativitat oferint eines per crear”, explica.
La psicòloga detalla que el joc constitueix un element bàsic en la vida d’un infant i és necessari per al seu desenvolupament perquè a través del joc els nens busquen, exploren, comparteixen... “Es coneixen a ells mateixos i descobreixen el món a poc a poc. Jugar afavoreix la creativitat, les habilitats físiques, mentals, la cooperació i els hàbits”, conclou.
Biznelis, creant emprenedors
Dos professors del departament d’empresa de la Universitat Autònoma de Barcelona, Carme Casablancas i Xavier Verge, han creat Biznelis, el primer joc de taula d’emprenedoria i gestió empresarial de Catalunya, juntament amb la firma Kidnelis (www.kidnelis.com) de Sabadell, experts en jocs educatius. Toni Serradesanferm ha desenvolupat les normes i la dinàmica d’aquest joc no competitiu, que ja s’ha testat amb alumnes de sisè de primària, amb molt d’èxit. Biznelis, que estarà a la venda al desembre i que també es comercialitzarà des de l’ARA, s’adreça a nois i noies dels cicles mitjà i superior de primària -a partir de 10 anys-, i comptarà amb el suport d’Ensenyament de la Generalitat. L’aprenentatge en el joc no és exclusiu dels més petitons. Amb Biznelis, els jugadors aprendran més de 125 conceptes bàsics del món de l’empresa i hauran de tirar endavant els seus negocis tenint en compte que no només es tracta de fer diners, sinó també de tenir presents aspectes com la responsabilitat, el creixement personal i professional o la reversió social dels beneficis. Des d’Ensenyament estan estudiant si Biznelis podria integrar-se en els currículums escolars per fomentar l’emprenedoria entre els alumnes.

divendres, 10 de novembre del 2017

La mitad de los bebés, con móvil


Reprodueixo l'article aparegut a La Vanguardia (09/11/2017) i signat per Mayte Rius on es reflexiona sobre el mal ús dels mòbils i aparells tecnològics en general adreçats als nens:

Las pantallas forman parte del día a día de los niños, a cualquier edad, incluso mientras son bebés. Los padres dejan a sus hijos los móviles cada vez a más temprana edad y ya lo usan la mitad de las criaturas de entre uno y dos años, sobre todo para ver vídeos de dibujos o canciones infantiles. Así se recoge en el estudio sobre Tendencias de juguetes y juego en familia en España que ayer presentó el Instituto Tecnológico del Producto Infantil y de Ocio (AIJU), que también señala que más del 50% de los niños de entre 1 y 12 años pasa al menos cuatro horas semanales frente al televisor y un 32% dedica entre una y dos horas más a entretenerse con la tableta, si bien el tiempo dedicado a este dispositivo se dispara por encima de las cuatro horas a partir de los 11 años.
Esa exposición a las pantallas preocupa a las familias –el 77% de las encuestadas para el estudio de AIJU dice que le preocupa “mucho” o “muchísimo”, aunque son esos mismos padres y madres los que dejan los dispositivos a los menores– y está afectando al tiempo que los niños dedican a otras actividades, como a jugar con juguetes. El juego convencional todavía es la actividad principal de las criaturas hasta los tres años, pero va quedando relegado a medida que los niños crecen hasta hacerse casi testimonial a partir de los ocho años. Según los datos recogidos en la Guía AIJU 2017-18, a esa edad sólo tres de cada diez niños pasan más de cuatro horas semanales jugando con juguetes. A los 11, ya son dos de cada diez, y a los 12, sólo 9 de cada cien.

El teléfono, siempre a mano, atrapa a los niños y reduce su actividad; así no molestan
“El rango de edad en que los niños se interesan por muñecos y juegos tradicionales sigue a la baja, aunque los fabricantes están introduciendo juegos de mesa y juguetes que combinan elementos tecnológicos con otros reales para captar a niños de edades superiores y para dar respuesta al interés de los padres por contar con instrumentos que les permitan participar del juego con sus hijos y pasar un tiempo divertido para ambos”, explica Maria Costa, directora del departamento de investigación de la infancia de AIJU. Y subraya que, más que por la incidencia que pueda en tener en el uso de juguetes, la introducción de los niños en el mundo de los móviles a muy temprana edad “preocupa porque dejan de hacer otras cosas, se convierten en más sedentarios y en poco curiosos para descubrir propuestas que vayan más allá de la interacción visual y táctil, que es la que proporcionan las pantallas”.
Imma Marín, pedagoga especializada en juego y directora de la consultora Marinva, explica que el móvil es muy atractivo para los niños, les atrapa y reduce su actividad, y eso lo hace muy tentador para la familia cuando quiere que el niño esté quieto y no moleste, porque se lleva siempre en el bolsillo, ni siquiera hay que acordarse de prepararlo como los juguetes, y es un recurso fantástico para entretenerle. “Pero los bebés de uno y dos años necesitan moverse, tocar, llevarse las cosas a la boca para experimentar, porque su aprendizaje es sensorial, y si les das el móvil para que se entretengan no hacen todas esas cosas, solo fijan la vista y mueven el dedo”, indica Marín. Y añade que si la pantalla se convierte en un recurso habitual para calmar al bebé o al niño cuando llora también puede acabar acarreando problemas de desarrollo emocional, porque no aprenderá a diferir el deseo.

El aprendizaje a edades tempranas es sensorial, han de moverse y experimentar
Hace tiempo que pediatras de todo el mundo vienen alertando de que el uso de teléfonos inteligentes y tabletas por parte de bebés provoca falta de interacción y merma el desarrollo saludable de sus sentidos. En el 2013 la Asociación Japonesa de Pediatría ya lanzó una campaña con el lema “No permitas que los smartphones sean una niñera de tus hijos” .
“En las consultas vemos como la costumbre de entretener al niño con una pantalla mientras desayuna, va en coche o está en la sala de espera comienza a dar problemas a edades cada vez más tempranas; vemos problemas visuales, de fatiga ocular y de dolor de espalda en críos muy pequeños, y dificultades para conciliar el sueño y para concentrarse en la escuela; y estrés y pataletas –incluso entre los bebés– cuando entran en la consulta y los padres les quitan el móvil”, afirma José Murcia, miembro de la Asociación Española de Pediatría de Atención Primaria (Aepap). Agrega que también observan que los niños se aíslan en las pantallas y pierden interés en las relaciones sociales.

Hay prisa en hacer mayores a los niños y su jornada diaria no deja tiempo para jugar
Aunque no hay muchos estudios exhaustivos sobre el impacto de las pantallas en el desarrollo infantil, desde el ámbito de la neuropsicología hay voces que advierten que hay razones biológicas y psicológicas para argumentar que los niños pequeños no deben interactuar con los dispositivos tecnológicos porque condicionarán el funcionamiento de su cerebro y sus conductas a largo plazo. Una de ellas es el neuropsicólogo y psicoterapeuta Álvaro Bilbao, que –como puede leerse en el artículo de la derecha–, desaconseja que los niños jueguen con pantallas antes de los seis años por el impacto que ello puede tener en su posterior capacidad de atención y aprendizaje.
En cuanto al impacto que las pantallas tienen en el juego infantil tradicional, Imma Marín apunta que es cierto que el tiempo dedicado a jugar con juguetes se reduce porque los niños aspiran a jugar en pantallas “como los mayores”, pero asegura que hay otros aspectos que también están restando momentos de juego.
“Se reducen los años en que los niños se interesan por los juguetes porque la infancia se está reduciendo, porque tenemos prisa en hacer crecer a los niños, y eso se ve hasta en la forma en que los vestimos; pero es que, además, sea para poder conciliar horarios o por querer unos hijos muy preparados para el futuro, los niños de hoy, entre escuela y extraescolares, tienen una jornada de ocho o diez horas, así que no les queda tiempo para jugar”, relata la pedagoga.

¿Interés por entrenar el cerebro o pose?
Los juguetes que mayor interés suscitan entre las familias son los que promueven el desarrollo cognitivo y entrenan el cerebro. En el estudio sobre tendencias de AIJU los prioriza el 94% de los progenitores. También se privilegian los juguetes body and mind, los que fomentan la relajación y el equilibrio físico y mental. Otros muy bien valorados son los que contribuyen a romper estereotipos de género y a acercar a las niñas a la ciencia, la tecnología o el deporte. “Son tendencias al alza, pero no hay que olvidar que ante preguntas cerradas las personas tendemos a dar una respuesta socialmente correcta”, matiza Costa.