Tot seguit us proposo una sortida per la serra de Montsant, al Priorat. No és més que una invitació a caminar, a gaudir de la natura, a sentir-se bé amb l’entorn i amb un mateix, i a valorar la bellesa del nostre país.
Temps sense aturar-se: al voltant de 4 hores i mitja.
Material: sobretot aigua!!! –el Montsant és una serra on, tot i que hi ha fonts, sovint es troben seques-.
Si feu bivac tingueu en compte que estareu a més de 900 m d’alçada, per tant, sigueu previsors (sac de dormir, una màrfega i un polar poden ser suficients les nits d’estiu, però sempre més val portar una mica més de roba!).
En aquest cas, també, penseu en el menjar i, encara més important, amb unes bosses on pugueu recollir totes les deixalles i endur-les còmodament a la motxilla per a dipositar-les als contenidors corresponents un cop hagueu acabat el recorregut.
Per aquesta vessant sud n’hi ha molts de graus que ens permeten un accés més o menys fàcil i/o ràpid a la muntanya (els de la Grallera, l’Agnet, l’Espinós, el Carrasclet, els Barrots...). Jo us proposo aquest darrer per ser, per a mi, el més atractiu i que té una escenografia més encisadora.
La pujada és fa per un senderó ben marcat i senyalitzat que va pujant paral·lel a la muntanya. No es fa gaire pesat fins pràcticament els darrers metres abans d’arribar a l’escletxa que s’obre pas entre els blocs de conglomerat.
De cop i volta, l’escletxa. Com si algú hagués obert la muntanya trobem una canal que s’endinsa cap a l’interior de la muntanya. El pas és d’un metre i mig aproximadament en alguns llocs i, quan sembla que haurem de tornar enrere perquè no hi ha més camí ens trobem amb uns ferros –barrots- clavats a la paret –en una placa llegim que van habilitar-los els membres de la secció excursionista de Reus el 1966-. Són els què ens permetran pujar i superar l’estrat conglomerat i passar a una nova feixa que ens porta a una petita cova de la qual, a banda i banda, s’obre una sendera llarga per davall una balma que esdevé un autèntic balcó sobre el sud del Priorat.
És un lloc somniat! Idíl·lic! No cal pujar més grans cims, ni anar a cercar paratges salvatges o erms, aquí trobem i sentim tot el què podem trobar i sentir en l’indret més recondit del planeta: silenci, trencat per algun grill o ocell, o pel vent que xiula quan passa jugant per davall la balma; la solitud buscada; protecció de la muntanya tot i tenir la cinglera arran de peus; paisatge infinit, des de la Mussara fins als Ports passant per la Mola de Colldejou i la Serra de Llaberia.
És un lloc ideal per a fer-hi bivac. Protegits per la balma podrem contemplar un sostre d’estrelles immens que sols es veu contaminat per la llum, llunyana, de les grans ciutats del Camp de Tarragona. La son us vindrà sense buscar-la i tindreu una nit exquisida i plàcida... però curta! doncs el sol naixent, sortint de darrere les muntanyes de Prades, us desvetllarà de ben matí per dur-vos un nou regal: veure les tonalitats canviats que prenen les muntanyes i els camps treballats que són als vostres peus.
El camí ressegueix la cinglera per un petit senderó. Quan el pas és molt estret trobem uns cables ben acollats a la roca que ens permeten agafar-nos-hi i sentir-nos més segurs. El paisatge és fantàstic.
Al cap d’uns minuts arribarem a un espai un xic més ample. És el racó dels boixets. Aquí deixarem aquesta sendera que toca al precipici per endinsar-nos ja a la carena de Montsant. Deixem enrere els boixos i algunes alzines i roures i ens trobem el característic paisatge àrid del cim d’aquesta serra. Estem per damunt dels 1100 metres. Des d’aquí podríem prendre mil camins: anar cap a la Roca Corbatera i Albarca cap a l’est, seguir la carena a ponent i anar fins a Margalef o Capçanes, baixar cap al sud cap a Ulldemolins, o prendre direcció nord i anar cap a Ulldemolins o al frondós Barranc dels Pèlags que s’obre pas pel mig de la Serra. Prenem aquest camí que està molt ben indicat amb cartells, en direcció al Toll de l’Ou.
Planegem durant força estona i de cop i volta baixem fort cap al Barranc dels Pèlags.
La sendera torna a passar per una frondosa vegetació ara de pins, alzines, corners, boixos... i de cop i volta fem cap al Toll de l’Ou. És completament sec! –ho intuíem, estem a principis de juliol i fa setmanes que no plou-. Tanmateix l’indret té el seu encant fins i tot sense aigua. La llera blanca i seca obrint-se pas entre la vegetació salvatge.
Des d’aquí podríem pujar cap al Pi de la Carabasseta, direcció nord, i des d’allí baixar cap a Ulldemolins. Nosaltres tornem sobre les nostres passes, uns cinc minuts, fins a fer cap a una mena de placeta que dóna damunt del Toll. Aquí, si estem atents, veurem que surt un corriolet, pel mig del bosc del pins, senyalitzat en marques blanques i grogues. El seguirem bona estona a mitja alçada, resseguint avall el curs sec dels Pèlags. De cop i volta trobarem que aquest corriol es bifurca. Un va cap a la dreta –de seguir-lo faríem cap al Pont Natural i més enllà al riu Montsant- i un altre cap a l’esquerra. Prenem aquest darrer i pugem per un agradable senderó que ens portarà, en pocs minuts, a la cova de l’Òs. El lloc és curiós, una mica feréstec, però fa rumiar sobre les formes de vida de temps passats...
Retornem a la sendera que ara puja una mica més fort i, de seguida, retrobarem el GR que havíem deixat tot just hem sortit del Toll de l’Ou. Fem el camí de retorn fins a pujar dalt la serra, a uns 1100 m, on trobem diverses senyals que ens proposen diferents graus per on davallar cap a la Morera. Aquest cop escollim el Grau de l’Agnet. És un camí que es baixa amb força dificultat donat que ho fa molt verticalment, sense gaires ziga-zagues. Seguint-lo arribem, de nou, al camí que vam prendre tot just iniciar la nostra sortida des de la Morera de Montsant.
Ens girem i no podem fer més que gaudir, un cop més, de la bellesa d’aquesta serralada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada