La corretja i el borinot protagonistes de la romeria de Sant Miquel

Els jocs de la corretja i del borinot van ser, un any més, els protagonistes lúdics de la romeria que els vinebrans fan anualment, al maig, a l’ermita de Sant Miquel.

El camí que puja des de la carretera fins al bancal a peu d’ermita, com cada any, ple de cotxes. Però aquesta imatge no és representativa del nombre de vinebrans que, sobretot, fan cap a l'ermitori caminant ja que la tradició mana anar en processó des del poble, que es troba a un parell de quilòmetres.

Preveient l’aglomeració, he deixat el cotxe en un camí que porta a La Torre de l’Espanyol, i he pujat per una pista fins a l’establiment ibèric de Sant Miquel. Des de dalt veig l’aparcament de cotxes i començo a baixar. La cridòria comença a acompanyar les meves passes i ja no em deixarà en tota l’estona. També escolto les notes de la inconfusible jota que es balla en pobles de la Ribera nord com Ascó, Vinebre o Flix.
 

Arribo a la plaça de l'ermita i, com cada any, veig moviment arreu. Els grans vigilant als menuts, els nens i nenes perseguint-se amb pistoles d'aigua o jugant a passar-se pilotes de plàstic que, com també mana la tradició, la comissió de la festa ha repartit a tort i a dret.
 

Són les dotze del migdia i s’han acabat els actes religiosos amb el repartiment de l'aufrena o pa beneït. Com cada any, des de que tinc memòria, els membres de l'Agrupació Musical d'Ascó posen la banda sonora. A redós de l'ombra que hi ha a l'entrada de l'ermita, i davant del gran xiprer que encara vetlla el paratge, van tocant jotes, sardanes i algun pas doble.
 

Invariablement cada any apareix en un extrem de la plaça el firaire, secularment figura indispensable i indissociable de tota romeria. Sembla que per a ell -o millor per als seus articles- no hi passi el temps. En tot cas, canvien una mica les formes o els materials, però les joguinetes que es venen sempre són les mateixes: algunes nines, pilotes, timbals, trompetes, molinets de vent, arrossegadors, algunes pistoles de plàstic...

Enguany veig a molts vinebrans amb samarreta blava. És la que ha dissenyat l’amic Martí, i on apareix un símbol representatiu de la gastronomia festiva, la carxofa, clara al·lusió a les truites de carxofa que es preparen i mengen al matí, junt amb el conill a la cassola.
 

 

El plat fort, però, està a punt d’arribar. És al voltant de la una. Com si tothom esperés el moment, qui més qui menys es va col·locant dalt de la barana del bancal que dóna a la plaça. I van apareixent els jugadors, com si de "Gladiator" es tractés entren a plaça, i van cridant a altres amics que estan dispersos amb les seves famílies, molts ja amb els seus fills i filles. I és que el temps passa però, per a mi, que vaig conèixer molts d’aquests joves quan feien sisè d'EGB, els segueixo tenint en el meu imaginari com als meus alumnes, aquells xiquets simpàtics, riallers i alegres, que venien de Vinebre a l'escola d'Ascó. 

Enguany sembla que tots s’hagin posat d’acord. Feia anys que no hi veia tants participants, i Déu ni do quins peces! semblen la "selecció de jugadors de la corretja!". 

Tothom està al seu lloc: una renglera de nens i nenes asseguts a terra, el bancal tot ple d’espectadors, i els jugadors situats en rotllana, en parelles. Tot és a punt. I s’inicia el joc. Les primeres voltes i persecucions semblen una mica d’escalfament, com si d'un joc de criatures es tractés, però de cop i volta la corretja comença a espetegar fort i s’escolten els crits i les exclamacions dels presents -ai! uf! ostimeta!-, i els joves -i algú que no tant- augmenten les seves corredisses. Entre els participants es veuen mirades de complicitat, mentre uns es passen la corretja d’amagat per a donar la sorpresa als corredors despistats.

L'escenari no pot ser més insòlit. L’ermita a la dreta i a l’ombra, com s’ha dit, els músics tocant, grupets d’homes i dones ballant jotes i sardanes a tocar del xiprer, alguns nens i nenes perseguint-se i ruixant-se, els nostres protagonistes jugant a primer terme i ocupant amb la seva rotllana bona part de la plaça i, darrere d’ells, al centre, un petit grup d’adults jugant al borinot! Per qui conegués la festa i acabés d’arribar de ben segur que estaria desconcertat i es pensaria que està dins d’un quadre de Pieter Brueguel o d’en Hieronimus Bosch!

Difícilment es pot explicar el què suposa aquest ritual anual, que com indicava en algun altre escrit, suposa per a molts vinebrans un pas iniciàtic al món adult alhora que una comunió amb el poble, amb la col·lectivitat. S’ha de veure i s’ha de viure, i sobretot, s’ha d’esperar a l’acabament, quan algú del grup abandona el seu lloc i aixecant les mans comença a aplaudir, moment que la resta s’hi afegeix donant per acabat el joc, entre encaixades i abraçades, i animats pels aplaudiments dels espectadors. 
 

Són ben bé les dues de la tarda i els darrers jocs comencen a acabar. Sembla premonitori que l’estirada de corda significarà l’inici de la fi de la romeria i els vinebrans, poc a poc, aniran recollint tot el fato que han portat per a assaborir l’esmorzar i xalar a l’ermita amb aquest programa anual, no escrit però del qual tothom té clar el guió.
 

Enguany ja ha passat, però us animo que poseu la festa de l’ermita de Sant Miquel en el vostre calendari del 2015! No us decebrà!