Jogos e brinquedos do Brasil! // Jocs i joguines del Brasil!

En una altra ocasió ja comentava que de viatges n’hi ha molts, tants com viatgers! i que, tot i fer el mateix viatge, cadascú en farà la seva lectura personal, lligada a les seves experiències prèvies, a les seves expectatives, a allò que ha vist, viscut i descobert perquè el seu olfacte o els seus interessos l’hauran conduït a analitzar o imaginar un món diferent, potser idealitzat a vegades, però que no deixarà de ser el seu paradís somniat.

Això és el què em passa quan viatjo. Normalment marxo carregat d’expectatives –després podran o no complir-se-. Un dels meus interessos, a vegades malaltís, és trobar, reconèixer o descobrir el paisatge lúdic del lloc visitat. Quin desencís, quan no es troba! O bé quan t’adones que aquest ja ha sucumbit a la globalització! Ara bé, la descoberta de qualsevol engruna juganera particular, no contaminada per aquest món cada cop més uniforme, em provoca un sotrac que m’omple “de papallones la panxa”!

Una mica és el què m’ha passat en viatjar al Brasil. Però primer, és clar, el què cal és matisar que Brasil és més que un país, és un continent a “lo bestia!”, i que qualsevol imatge que te’n vulguis fer és, forçosament, inexacta, poc precisa, desvirtuada de la realitat... Distància i temps són condicionants importants a l’hora de voler-se fer una idea del patrimoni lúdic brasiler. Tanmateix, aquí us deixo algunes pinzellades del què us pot oferir aquest enorme país!

Si fem ús dels tòpics m’atreviria a posar, com a primer títol, “Del joc, al culte al cos!”.  Rio de Janeiro és, possiblement, la ciutat que defineix millor aquesta idea. Les platges de Copacabana i Ipanema són també un tòpic... almenys per a mi. El tòpic dels cossos esvelts, dels homes i dones impressionants, de les musculatures impossibles aquí i allà... tòpic irreal –si més no, jo no els vaig veure!-. De tota manera, el que sí que és cert és que qualsevol excusa és vàlida per a passejar, córrer, patinar o anar en bicicleta pel passeig que acarona la platja; o d’anar en caiac, de fer unes braçades, o fer surf o surf pala a l’aigua; o de fer uns partidets de pales, volei o futbol platja amb els amics de sempre lluint, això sí, la seva morenor i unes panxetes ben destacades que, val a dir, no els impedeix moure’s amb força agilitat, deixant constància que realment han estat bons esportistes i que, com diuen en castellà “quien tubo retubo”, i en aquest cas, la bona tècnica que mostren invita a observar-los i a gaudir de l’espectacle gratuït.

El llac interior Rodrigo de Freitas és un altre dels llocs idonis per a deixar passar plàcidament el temps –en particular el cap de setmana-. Passejant a la vora del llac o bé assegut en qualsevol lloc tot bevent una cerveseta, aigua de coco o algun dels suculents sucs, veuràs passar la vida distesa dels carioques. Aquí es repeteixen els patins, les bicicletes, els corredors... i les  pistes per a jocs col·lectius com ara el bàsquet, el tennis, el futbol sala, el beisbol. Pels jardins, plens d’arbres variats, les famílies i les colles d’amics xerren, mengen i juguen entorn o per damunt d’una manta que fa les funcions d’estovalles. Hi ha qui fa gimnàstica o ioga, altres capoeira, uns nens ratllen el terra i dibuixen maldestres xarranques, uns altres fan equilibris damunt una corda mentre els seus amics fan malabars, uns més enllà han muntat com una mena de “guarderia infantil” i juguen amb arrossegadors i cotxets de pedals de plàstic, de totes maneres i que algú lloga a un mòdic preu, i encara trobareu petits emprenedors que organitzen tallers de pintura, de manualitats, fins i tot de cuina aquí i allà. Aquesta és la imatge que he idealitzat d’aquesta enorme ciutat.

El segon capítol d’aquest primer contacte amb el jugar brasiler el podríem titular “Intuint un paradís somniat”. És el Brasil juganer que havia somniat i que, per alguns petits detalls, he intuït que existeix, que hi és, que descobrir-lo sols és qüestió de temps, de deixar-se endur tot gambejant per senderes que travessen frondoses selves comunicant casetes i poblets a la vora del gran Amazones.

El riu Negre, a tocar de Manaos, ha estat el paisatge idealitzat. Lo Peix, el barco que ens ha conduït per les seves misterioses càlides aigües negres, la nostra entranyable casa flotant. Els contes i els relats que parlen de l’imaginari indígena, la “melmelada” que fa assaborir d’una altra manera els escenaris viscuts. I els amics que ens han acompanyat i hem trobat, els personatges insubstituïbles que hagués volgut trobar Robinson Crusoe.

El Parc Nacional d’Anavilhanas, proper com he dit a Manaos, ha esdevingut aquest paradís somniat que mai més desapareixerà. I entre senderes, camins d’aigua, barques, platges, poblets... anem descobrint els jocs i els passatemps d’uns pobladors que, en aparença, deixen passar el temps lentament i plàcida.

Brinquedos naturais

Un exemple és el jugar lliure, feliç, despreocupat, d’aquests nens que amb unes senzilles fulles de plataner es distreuen fent-les navegar per una improvisada canalera. La pluja, que cau prou intensament, no els preocupa. Allò que és important per a ells és el seu treball, el seu joc! Són els seus brinquedos naturais.

I anar a pescar és un joc o un treball, em pregunto. La pluja ha deixat els camps molls, i els cucs estan a poca fondària. El treball esdevé joc: cal trobar els cucs tot remenant el fang! Un cop acabada la primera fase comença la segona. La colla, que sembla la reencarnació dels amics de Tom Sawyer, puja dalt d’una barqueta amarrada a la vora del riu i inicia la seva aventura particular, la de pescar algun peix que, ells sí, s’enduran cap a casa contribuint així a ajudar a l’economia culinària.

Us he explicat els “souvenirs” d’aquest viatge iniciàtic cap al paradís lúdic brasiler –són els meus records, aquell patrimoni immaterial, que ningú em podrà prendre mai i que a vegades es fa difícil d’explicar-. Però tots sabeu que n’hi ha d’altres de “souvenirs”, aquells materials, que es compren, es canvien o es fabriquen, i que esdevenen patrimoni material lúdic. A les imatges següents trobareu tot de joguinetes i objectes lúdics que m’han acompanyat de retorn, i que formen ja part de la meva col·lecció de jocs que mai es dissociarà del “paradís somniat”.

D’aquests destacaria aquells que vaig comprar a un petit paradista del Mercat de Sao Paulo anomenat Araújo, i que venia tot de joguinetes fetes pels “meninos da rua”. Entranyable el venedor, i un somni fet realitat el poder ajudar a aquella canalla!

Bonecas de Salvador de Bahia