Les llufes de la Teresa

Acabo de rebre una llufa virtual que ha enviat el Museu de la Joguina de Catalunya, amb seu a Figueres. La imatge m'ha transportat a aquelles que feia de petit, amb el meu germà, i que destrament enganxàvem amb cinta adhesiva a l’esquena d’algun vianant tot aprofitant que hi havia una mica d’aglomeració de gent pel carrer.

Recordo també que la tradició i la pràctica ens l’havia ensenyada l’àvia Teresa. Ella, acostumada a cosir, ho feia amb agulles de cap, la qual cosa ens suposava una gran dificultat per a nosaltres. Val a dir que les seves, de llufes, no sortien de casa i les enganxava als abrics o jerseis de llana dels qui rondàvem per allí.  

Aquesta pràctica, exclusiva del 28 de desembre dia dels Innocents, s’ha anat perdent –serà perquè d’innocentades i d’enganyifes se’n fan tot l’any!-. De qualsevol manera és un bon dia per vindicar la figura i protagonisme de la llufa. Un personatge que pot tenir mil formes i cares però que sempre té una única funció, penjar de l’esquena d’algun innocent!

No sé si a vosaltres us passava però, de petit, sempre vaig compadir la llufa. La veia tant bonica quan naixia de les mans destres d’algun adult. Resseguia tots els passos que aquests feien. Cercar un diari, doblegar una pàgina –a vegades la doblegaven diverses vegades- i iniciaven el passeig amb la tisora sense treure-la del contacte amb el paper fins la darrera tisorada. I miracle! Apareixia la llufa! Tot i que es podien semblar mai n’hi havia dues d’iguals –a menys que les fessin, com he indicat, doblegant diversos fulls-.

De gran vam seguir la tradició amb les meves filles. Si bé jo també els feia llufes eren la meva la mare i encara l’àvia, de més de vuitanta anys, les que tenien bona cura de mantenir la tradició. Un 28 de desembre de finals dels noranta no vaig poder-me estar d’indultar algunes d’aquelles llufes que acabava de fer l’àvia Teresa. Aquells personatges van néixer de les seves mans i mai van fer la funció per la qual havien estat creades.  

Ha passat una dotzena llarga d’anys i avui trec a la llum aquelles llufes que mai van tenir vida. Les vaig guardar en fundes de plàstic conscient però, ja aleshores, que un dia o altre cobrarien el protagonisme que no havien tingut. Aquestes no han estat unes llufes efímeres, segueixen tenint vida, la vida que dóna recordar les persones que t’han estimat i has estimat.