Simone i Bonaventura

No sempre guanya aquell que es penja una medalla d’or. Simone Biles no repetirà els èxits de Río de Janeiro, però ens ha tornat a meravellar. Amb la mateixa fortalesa amb què el 2018 va fer públic que havia estat una de les moltíssimes gimnastes de les quals va abusar el metge de l’equip de la selecció nord-americana, Larry Nassar, ara ha explicat que no està bé. Que no té cap lesió però no està bé, perquè la salut mental també compta. I ella l’ha normalitzat.

Aquell mateix dia que anunciava la retirada per no perjudicar el seu equip em van regalar un llibre molt esportiu, Els orígens de l’atletisme a les terres de Ponent: els cóssos de la Cordera (1431-1960). Confesso que si el seu autor no fos el poeta Jaume Suau, guanyador del Maria-Mercè Marçal per Ulls de cugula, potser no m’hauria cridat l’atenció, però és ple d’històries increïbles, entre les quals la d’un gran campió que no va guanyar, com Simone Biles.

Bonaventura Tilló era un pagès d’Arbeca nascut el 1882 aficionat a les corderes, les curses populars que des del segle XV proliferaven arreu de Catalunya i que es deien així perquè el premi era un animal viu. Era molt bon corredor i n’havia guanyat moltes, així que va anar a provar sort a Barcelona quan només tenia 19 anys.

La cursa, organitzada per Mundo Deportivo i patrocinada per l’ajuntament de Barcelona, va reunir seixanta corredors. “Dos de València, dos de Madrid, tres de Badalona, tres de París, dos de Bordeus i un d’Arbeca, la resta eren de Barcelona”, precisa Suau. Tilló va ser quart, a només quaranta-set segons del primer. Faltaven molts anys perquè nasqués Abebe Bikila, però com ell, va córrer descalç.

La premsa de l’època es va interessar més per ell que pels tres francesos que van copar el podi, sobretot quan Tilló va reptar el guanyador a repetir la prova. Tothom es feia creus que aquell home no tingués entrenador ni més tècnica que la seua intuïció. Ell era un pagès que li agradava córrer. I prou. El que encara no se sabia és que Bonaventura Tilló partia amb un clar desavantatge, perquè ell havia arribat a Barcelona una hora abans de la cursa recorrent a peu els 135 quilòmetres que separaven el seu poble de la Ciutat Comtal. Un mite.

Article d’Anna Sàez publicat al Segre (30 juliol 2021)