diumenge, 3 d’octubre de 2010

Un altre Ebre

El dissabte 2 d'octubre Lo Llaüt va organitzar la baixada anual per l'Ebre, des d'Ascó fins a Móra la Nova. En aquesta ocasió vam ser 15 els participants que vam baixar en piràgues individuals tret de dues parelles que ho van fer en dobles.
L'experiència, un any més, va resultar d'allò més gratificant. L'Ebre, arran d'aigua i pel mig del riu, es veu d'una altra manera. La remor de l'aigua, les esquitxades, l'aire que refresca al llarg del descens... fan que el recorregut no es faci gens cansat en aquest tram, i que fins i tot ens oblidem que la carretera ens segueix i espia en bona part del trajecte.
D'altra banda, però, el descens ens permet descobrir elements de l'entorn natural i patrimonial que si no és des del riu ens és impossible de copçar. Per exemple, sols sortir de l'embarcador d'Ascó, a un centenar de metres riu avall i al marge dret trobem les restes del "moll" de l'antic molí farinera -encara hi és visibles un bon i ben entramat mur de pedra-. Val a dir que tenim notícia de l'existència d'un molí fariner situat a l'Aumadrava des del segle XVI. Estava constituït per dos llaüts de diferent grandària entremig dels quals hi havia una roda vertical de pales que girava per la força del corrent de l'aigua.
Passem per davant d'aquesta construcció fins arribar davant el Mal Pas, i aquí ens ve a la memòria que el novembre de 1982 el riu va patir una de les seves grans avingudes a causa de les fortes pluges que havien caigut a la conca del Segre i d'altres afluents. La gent d'Ascó recorda aquella riuada perquè, a causa de la ferocitat amb què devallava l'Ebre, es va trencar la gúmena que mantenia ancorada la nostra barca de pas i se la va endur riu avall quedant encallada entre el bosc de ribera a l'alçada de l'antic molí fariner. Noves avingudes van arrastrar-la més avall i , actualment, està afonada i embarrancada entre el Mal Pas i la platgeta de davant de la Capelleta del Carme.
Avui es fa estrany passar amb la piragua per damunt la plataforma, una plataforma que havia permès el pas a infinitat de vehicles de tota mena i veïns d'Ascó i dels pobles del voltant que anaven i venien per anar a treballar a les Illes, anar a comprar al poble o agafar el tren.
Lentament ens allunyem d'Ascó i si ens girem veurem una imatge inusual del poble, amb la Capelleta del Carme al peu, amb les cases enfilant-se cap a les restes del castell. Davant s'obre el riu, ample, molt ample a l'espera d'entrar al Pas de l'Ase que l'encaixonarà.
Però abans, passem per davant del recentment construït embarcador de Vinebre -per cert, molt ben equipat amb fogons i un bon aparcament-. És en aquest punt, precisament, a la zona de Barbers, que durant la Batalla de l'Ebre l'exèrcit republicà va habilitar una passera amb bocois i taulons per on va travessar la XI Brigada Internacional sota el comandament del cap de milícies José Antonio Valledor. Passar per aquest punt i pensar en aquells tràgins esdeveniments fan posar la pell de gallina, més quan si pensem en la quantitat de bombes que hi van caure la metralla de les quals reposa, per sempre més, al llit del riu...
A la riba contrària de l'embarcador vinebrà hi veiem la roca nua damunt la qual, diu la tradició, s'hi va trobar la imatge de Santa Paulina -s'hi hi aneu i teniu una mica d'imaginació, encara hi descobrireu la senyal que hi deixà-. Damunt d'aquesta roca, a poca alçada i a tocar del riu, encara s'aprecia una renglera de pedres que, suposadament, eren de l'antiga ermita de santa Paulina -actualment l'ermita s'ha erigit en un indret ben allunyat del riu, a la partida de Mas de Prades-.
Davant nostre s'aixeca el petit turó de Sant Miquel on s'hi van assentar els ilercavons. Des del riu resulta una imatge una mica naïf, amb el relleu rogenc i arrodonit sobresortint danvant de la serra blavosa del Tormo i, entremig, els xiprers que assenyalen la proximitat de l'ermita de Sant Miquel, lloc de referència pels vinebrans que hi celebren un magnífic romiatge el primer cap de setmana de maig.
De cop el riu fa un giravolt espectacular de 90 graus cap a la dreta. Entrem de ple a l'estret Pas de l'Ase. Des del mig del riu sembla com si descendíssim encaixonats pel mig la serra de les Perles. Al marg dret es veuen els túnels escavats a finals del XIX per a poder passar el tren. A l'esquerra, en canvi, veiem la roca ferida per l'obertura i ampliació de la carretera que uneix Tortosa amb Lleida.
En el mateix lloc on l'Ebre es recargola per penetrar en l'angost Pas de l'Ase, situem la Roca de la Beanta, on segons la creença vivia la bella nimfa Beanta, filla del Sol i de la Lluna.
Aquí és obligat abandonar el centre del riu i acostar-se al marge esquerra on, de seguida, hi apareix un petit ramal del riu que s'escola dibuixant una illa. Passar per aquest indret ens transporta a les millors pel·lícules d'aventures, com si estiguéssim en plena selva amazònica. Dels arbres del bosc de ribera hi pengen rames que semblen lianes i llaquim sec que s'ha enganxat en alguna riada. De tant en tant ens sobresalta el so d'algun ocell o el moviment violent d'algun gran peix més espanta que no pas nosaltres. Resseguir aquest illot és tot un privilegi.
Tornem a sortir a l'ample del riu. Un centenar de metres aigües avall, ara a la dreta, hi trobem una altra illeta, aquesta més petita. però també molt agradable de passar per la part més estreta i feréstega. Ara girem de nou 90 graus però cap a l'esquerra. Al marge dret i a mitja alçada veiem les baranes de fusta que protegeixen la sendera que porta cap a Garcia -aquest camí ha estat recuperat recentment i es troba en molt bones condicions per a fer excursions, a més està ben senyalitzat i disposa de rètols informatius-.
De cop, ara al mig del riu, ens sorprèn una petita illa que cada temporada de sequera fa acte d'aparició. És una illeta plena de còdols i matolls que és perfecte per a desembarcar, posar el peu a terra i fer un mos. Mentre gaudim de l'entorn ens fixem en les restes de la pedrera que hi havia en aquell indret i on, s'hi ens hi acostéssim, encara hi descobriríem restes de les antigues instal·lacions.
Després de la parada de rigor tornem a agafar les embarcacions i enfilem la recta que ens conduirà a Garcia. El poble el descobrim al fons gràcies als esbelts xiprers que coronen el petit turó de la població i on s'aixeca, encara, l'antiga església. Aquí, normalment, hi bufa el vent de baix i s'aixequen petites ones que fan més pesarés el descens. Malgrat tot anem seguint el recorregut i agafem forces quan veiem el recent inaugurat pas de barca de Garcia que permet als veïns de la població creuar cap als camps de conreu sense haver d'anar a passar per damunt el pont del tren o anar a voltar per Móra d'Ebre.
(1903) comunica el alcalde de Garcia, que la barca que hace el servicio de Ascó a Móra por el Ebro chocó en una estaca que hay en el río junto con el punete del ferrocarril, abriéndose la embarcación cuyos pasajeros se salvaron en el rellano del referido puente... Aquesta notícia rescatada dels diaris de l'època ens fa posar de nou la pell de gallina quan passem per davall les enormes arcades del pont de ferrocarril.
A partir d'aquí sembla que hi hagi una mica més de corrent i el descens sembla més ràpid. De qualsevol manera més val no animar-se en la competició i resseguir tota l'estona el marge dret del riu. Per aquest costat no hi ha tanta corrent i la baixada esmorteïda permet gaudir més del paisatge. En particular veureu infinitat de forats excavats a la roca que van fer els soldats d'un i altre bàndol durant la guerra civil, en particular durant l'esmentada Batalla de l'Ebre.
I per fi, a la llunyania, descobrireu el característic pont de les arcades que uneix les dues Móres. Però atenció, no us deixeu portar. És en aquest punt, precisament, on el riu us guarda un nou viatge a les "entranyes de la selva". Acosteu-vos a la vora i veureu com un estret ramal d'aigua entra pel mig dels arbres. No us ho penseu dues vegades. Val la pensa seguir aquest petit rierol que, després de salvar les rames d'un arbre que quasi impedeix el pas, permet accedir a un paisatge que recorda les descripcions de Mark Twain a Tom Sawyer. Aquesta part del recorregut és molt més llarga que la de la primera illa del Pas de l'Ase i permet gaudir d'un Ebre ben diferent, amb una densa vegetació que a voltes frega l'embarcació.
En sortir d'aquest gran illot ja queda poc per arribar. Creuem ràpidament el riu cap al marge esquerra per arribar, en pocs minuts, a l'embarcador de Móra la Nova on s'acaba el nostre itinerari.
(*) Les notes en cursiva estan extretes del llibre Cabussats a l'Ebre, de Josep M. Raduà i Biel Pubill, número 9 de la col·lecció La Galvana (2009).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada