dimarts, 11 de gener de 2022

Noemí Batllori: “Cada joguina porta a dins un record”

Us deixo un fragment de l'article de Bernat Puigtobella, editor de Núvol (04/01/2022):

Fa uns mesos vam decidir desprendre’ns la cuineta de la nostra filla. Ja se li havia fet petita, les portes dels armaris havien sortit de polleguera i els fogons estaven trencats. Abans d’abandonar-la al mig del carrer, vam saber que al cor de Gràcia hi ha l’Hospital de Joguines, un centre de restauració que ha fundat Noemí Batllori (Barcelona, 1976), on es reparen joguets o s’accepten donacions de nines, peluixos, joguets, cuinetes i cases de nines que clamen per una segona vida. Aquesta setmana he sabut que la Noemí ja ha restaurat la cuineta i, el que és més bo, l’ha venuda a una família que li donarà una nova oportunitat. El projecte de Batllori, que és il·lustradora i ha publicat tres llibres infantils, no s’acaba aquí. També dirigeix el Taller de Maquetes i ha creat amb tot de nens del barri de Gràcia el Museu Més Petit del Món. Parlem amb ella de tot plegat.

Com va néixer la idea de fer un hospital de joguines?

Tot va començar a casa, ara fa sis anys. A la meva filla, la Gala, que ara ja té vuit anys, se li va trencar una nina. Per evitar un disgust a la nena ens vam empescar que la portaríem a l’hospital de joguines. La vam curar com vam poder, posant-li una bena, perquè es veiés que havia anat a urgències. A partir d’aquí, em vaig apuntar la idea de fer un hospital de joguines en una llibreta on m’anoto possibles projectes o idees. Un any més tard, pels volts de Nadal, vaig veure que es feien campanyes de recollida de joguines noves. Vaig pensar que es podia fer també una crida per recollir-ne d’usades. A casa en teníem de la Gala que ja li venien petites i vaig tenir ganes de donar-los una segona vida.

I vas començar a recollir joguines.

Sí, la gent em va començar a trucar per fer-me donacions de joguines i vaig començar a reparar-les. L’hospital recupera joguines velles per tornar-les a posar en circulació, però també arregla desperfectes de joguines que els seus amos volen salvar.

Quin tipus de joguina t’arriba més sovint?

Ara mateix, si mires aquest prestatge, veuràs que els pacients que tenim ingressats a l’hospital són majoritàriament peluixos i nines, objectes amb una càrrega emocional important. Cada joguina que em porten sempre va acompanyada d’una anècdota personal, un record que batega amb una història d’infància. Rere l’impuls de recuperar una nina o una joguina sempre hi ha les ganes de tornar a aquella història.

Vols dir que més enllà de l’objecte que et porten, hi ha una experiència terapèutica.

La gent ve amb la joguina i m’explica un record. Amb el temps m’he adonat que part de la meva feina és escoltar aquella persona que necessita reviure un moment de la seva vida. Cada joguina porta a dins un record.

Quina mena de records són?

N’hi ha de colpidors. Els hauria d’escriure per poder i se’n podria fer un llibre. Un dia em va venir una noia i em va dir que era dels Estats Units i que havia vingut de petita amb els seus pares a viure a Barcelona i que l’únic record que conservava d’aquella època era aquella nina. O em ve gent que em porta joguines comprades a Suïssa, en un viatge que havien fet els pares i les volen restaurar perquè són peces úniques. També hi ha pares joves que que volen restaurar els seus peluixos fetitxes d’infantesa perquè en puguin gaudir els seus fills…

Per tant et lliuren objectes de gran valor sentimental…

Hi ha gent que li costa dipositar-lo aquí, els veus inquiets, et pregunten quants dies s’estarà a l’hospital, em truquen i em pregunten quan ho tindré acabat. Això és una mica com el quiròfan. Jo puc obrir un peluix en canal i buidar-lo per dins amb la mateixa impassibilitat que un cirurgià que no té un afecte personal envers el seu pacient. Soc capaç de curar-los perquè els puc manipular sense tenir aquesta implicació emocional.

Quines són les joguines més resistents?

Son les joguines antigues de fusta, que estaven fetes amb materials més sòlids, construïdes amb més cura. La fusta d’avui és un conglomerat i abans es feien amb fusta de veritat. En canvi, les joguines de plàstic, que es fabriquen en sèrie, són molt més difícils de recuperar si no canvies tota una peça. Per restaurar nines de plàstic hauria de tenir una impressora 3D per poder reimprimir un braç, per exemple, però aquest no és el camí que m’interessa. Per salvar nines de plàstic necessito donants. A vegades aprofito nines de donacions per tenir recanvis d’iris d’ull, pestanyes, cames, braços…

I si algú vol fer-te una donació, què ha de fer?

Poden contactar amb mi a la pàgina web o per correu a info@hospitaldelesjoguines.com

Entenc que un dels objectius de l’hospital és la sostenibilitat.

Sí, les tres R: reciclar, recuperar i reutilitzar les joguines. I conscienciar a l’hora de comprar-ne, perquè també es poden comprar coses boniques de segona mà.

Però també són les persones que es recuperen, no només les joguines…

És cert, fa uns anys vaig col·laborar amb el casal d’infants del Raval, on vam fer un taller per arreglar joguines dins un projecte que es deia Vincles, que tenia per objectiu ajudar les mares dels nens que anaven al casal a conèixer-se i precisament a fer vincles entre elles. Són dones que sovint viuen tancades a casa, aïllades, sense gaire relació amb persones de fora del seu cercle familiar. Jo els volia transmetre que així com arregles la joguina també pots superar un disgust. I juntes, mentre cosíem peluixos, vam generar una complicitat.

Trobareu tot l’article en aquest enllaç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada