diumenge, 18 de gener de 2015

La Festa des Sant Antoni a Ascó: la vessant religiosa, social i lúdica



És indiscutible l’arrelament que la festa de Sant Antoni té entre els pobles de l’Ebre català i la devoció que la gent, arreu, ha tingut vers aquesta festivitat. Tanmateix, en el cas d’Ascó es sumen tot un seguit de circumstàncies que la fan particular i la distingeixen entre la resta de celebracions dedicades a aquesta diada.
La festa de Sant Antoni d’Ascó ha perpetuat sense interrupció i amb total vitalitat unes tradicions que es perden en el temps, però allò que la fa singular i que permet distingir-la de la resta és tot un cúmul de característiques que formen un tot, mantenint anecdòticament i sorprenentment tot el corpus de l’antiga festa com són el manteniment de la plega, els tradicionals Tres Tombs, els mateixos càrrecs organitzadors de la festa –clavari i majorals–, les més que tradicionals i populars corrides de cavalls, rucs i matxos, l’encesa de la foguera amb la llenya cedida pels veïns, i la ballada de la jota d’Ascó –amb música i dansa propis–.
A Ascó les festes d’hivern aglutinen, doncs, força elements simbòlics que han convertit la veneració a sant Antoni en un dels moments àlgids i més esperats del calendari asconenc.
 
Sant Antoni és un bon sant
i qui té un duro lo hi dóna
perquè mos guarda l’animal
tant si és de pèl com de ploma.

La celebració de la Festa Major d’hivern, més enllà de la fe i la religiositat de cadascú, no deixa indiferent ningú i traspua una idiosincràsia i un sentiment col·lectiu d’identitat que va més enllà del purament religiós, denotant un equilibri perfecte entre el que és culte, profà i lúdic. Ens acompanyeu en aquesta plega?
 
Majorals
Sota l’advocació de sant Antoni Abat, la vila d’Ascó s’endinsa en la seva Festa Major d’hivern, que se celebra al voltant del dia 17 de gener, diada del Patró. La festa de Sant Antoni a Ascó perpetua moltes tradicions, començant pels càrrecs que ostenten tres persones com a organitzadors i vetlladors: estem parlant del clavari i els majorals. Aquestes tres persones són les encarregades, juntament amb el mossèn, de preparar el programa de la festa. El seu paper és cabdal, basat en el compromís i la dedicació.

 
Música/Tres tombs
La música de la plega serveix, sens dubte, per anunciar l’inici de la Festa i per escampar l’esperit lúdic per tots els racons del poble. El músics tenen un paper primordial en el seu desenvolupament ja que les seves interpretacions ens acompanyen en tot d’actes: a la pròpia plega, al desenllaç de les corrides, al ball de plaça i encapçalant i obrint la comitiva dels Tres Tombs.

Els Tres tombs
Als asconencs ens agrada, any rere any, trobar-nos al pla de l’Església per iniciar, acompanyats dels animals, els Tres Tombs.
El seguici està encapçalat pel clavari, que sosté l’estendard amb la imatge del Sant, i va acompanyat pels seus majorals. Tots ells realitzen el recorregut muntats en animals, igual que molts dels veïns del poble que porten majoritàriament rucs, matxos i mules, cavalls i gossos.


Després d’haver anat a cercar el Sant a casa del clavari de l’any anterior i ja de tornada a la plaça de l’Església, el mossèn beneeix els animals. Aquesta benedicció esdevé tot un ritual i és testimoni de l’arrelada creença dels asconencs vers el Sant i el seu paper protector cap a les bèsties. Entre els més grans del poble, sempre s’ha mantingut la creença que calia que l’animal estigués beneït per poder anar a córrer i perquè, evidentment, no prengués mal la resta de l’any. Per això la tradició mana que un tros del pa beneït se l’ha de menjar l’animal.
La imatge actual del Sant és de mitjans anys cinquanta i presideix tots els actes religiosos. Amb els Tres Tombs, la benedicció dels animals, la Missa Major i la processó a casa del clavari es clou la vessant religiosa de la festa –amb el permís de sant Sebastià que tindrà missa l’endemà–. Entrem així de ple a les manifestacions més lúdiques de tot el programa.

Les corrides de cavalls, rucs i matxos
 

Ascó ha sabut mantenir les corrides de cavalls, matxos i rucs, malgrat els vaivens de la història.
 
 
Que Sant Antoni mos guardo! amb aquest crit l’aviador dóna per iniciada la corrida, i els músics que formen l’Agrupació Musical interpreten un fragment musical que s’ha ritualitzat esdevenint el toc d’atenció i de crida a l’espectacle.


Corrides de cavalls al circuit de la Fonxinxella
 
Corrides de matxos al circuit de la Fonxinxella
 
Corrides de rucs al circuit de la Fonxinxella
 
Tot seguit els instruments emmudeixen i són els crits dels genets i del públic els que trenquen el silenci. La gent s’arrenglerava a banda i banda de carrer expectants pel desenllaç final. La presència a peu de carrer era quasi exclusiva d’homes, que vivien intensament l’evolució dels seus amics i veïns. Tanmateix la presència de les dones no hi és aliena ja que ocupen un lloc privilegiat als balcons que s’omplien de gom a gom.  
Tenim constància que almenys de finals de segle XIX i fins a la dècada dels seixanta les corrides finalitzaven al capdamunt del carrer dels Clots, tenint la sortida a l’altura del barranc de la Peixera pujant pel coll de Pere Sans per davant del cementiri, passant pel pla de la Rastinga i la costa del Sindicat.
 
 
La pavimentació del carrer dels Clots a principis dels seixanta va obligar a escurçar el recorregut situant la línia d’arribada a l’encreuament del carrer Joan XXIII amb la carretera. A mitjans del setanta s’abandona aquest circuit i es passa a Vallxiqué. Les obres d’urbanització de Vallxiqué van suposar el canvi d’ubicació del circuit, passant a partir de 1986 fins al 1993 a celebrar-se al Barranc de la Peixera. La construcció de l’Estadi Municipal provocà un nou trasllat a l’actual circuit de la Fontxinxella, el 1994. Per fi, els majorals del 2000 van recuperar les corrides al carrer del Clots.

 
I quin xivarri i quin deliri i quina alegria i quina gresca! La gent s’aglomera, frec a frec, a banda i banda del carrer i crida i riu i anima i s’entusiasma veient els genets que s’obren pas pel mig de la gernació que s’abalança per no perdre’s detall de la corrida, indiferents a la polseguera que aixequen els animals en el seu galop frenètic.


Corrides de cavalls al carrer Clots
 

Corrides de matxos al carrer Clots
 
Corrides de rucs al carrer Clots 

Aquests, embogits per l’aldarull, la cridòria i l’agitació, enfilen la costa esberlant amb el seu alè l’estret corredor que, un cop estripat, torna a tancar-se amb centenars d’espectadors que ara aplaudeixen l’esforç dels animals que, esbufe­gant, traspassen la ratlla d’arribada. Però també victoregen i elogien la destresa dels genets, envejosos del seu domini i coratge, sabedors que el seu atreviment és reservat a aquesta minoria que coneix i estima els cavalls. L’espectacle està servit!
Ascó també ha sabut conservar els tradicionals premis a les corrides d’animals de Sant Antoni, obsequiant amb galls als dos primers i una magnífica ceba al tercer.
Trobareu més informació sobre les corrides de cavalls, rucs i matxos en aquest enllaç.
 
Jota i foguera


Els veïns van deixant, al llindar de casa, des de petites redoltes fins a grans bigues, soques o arrels, orgullosos i conscients que amb aquest senzill gest contribueixen a perpetuar una de les tradicions més ben guardades de la nostra festa de Sant Antoni. Arriba així un dels moments més fascinants, seductors i esperats de la vesprada: l’encesa de la foguera.
 
 
 
 

Fins als volts dels anys cinquanta, la melodia de la nostra jota també s’escoltava cada tarda al pla de Vallxiqué. Els nostres iaios recorden que en aquest indret la dansada no es feia al voltant de cap foguera. En declinar la tarda, la gent se’n tornava a casa per reprendre a la nit el ball al pla de l’Església on havia arribat a haver-hi dues fogueres.
Una característica de la Jota d’Ascó és la seva senzillesa: un passeig entorn al voltant de la foguera tot balancejant els braços a l’alçada del pit al qual segueix un punteig –tres picades de peu– amb els braços enlaire i que acaba amb una volta sencera. Tradicionalment el jove invitava la noia a una coca, i ambdós ballaven sostenint-la enlaire. D’aquí que la Jota d’Ascó també es coneix com a ball de Coques.


Avui la foguera i la jota continuen sent un dels plats forts de Sant Antoni. Cada tarda i fins a mitja nit el pla de l’Església batega delirós, enmig de la cridòria i l’enrenou, de les dansades i les anades i vingudes. El caliu de la foguera integra el nouvingut, acull el foraster, agermana els veïns.
Com una litúrgia que es repeteix secularment, l’anella perfecta de gent que circumda la foguera, s’obre per donar pas a la comitiva que, encapçalada pel clavari i majorals acompanyats de les pubilles i hereus, el mossèn i les autoritats, encén la guspira que botarà foc a la foguera. Amb cada buscall que cremarà s’esvairà un anhel i s’encetarà un nou somni que embolcallat amb les notes de la Jota d’Ascó omplirà la plaça i ens acompanyarà ininterrompudament els dies que dura la festa major.


Jocs tradicionals
Des de principis de segle XXI, i a proposta d'una triada de majorals, s'ha inclòs al programa una tarda de jocs tradicionals que, avui, ja formen part de l'imaginari lúdic de Sant Antoni pels nostres xiquets i joves.





Les corrides de pedres, la tirada de birles, els jocs de la trisella i de la catxapera, la trencada de tupins, la corrida del ruquet o de cintes, la tirada amb fardatxo o l'estirada de corda que dóna per finalitzada la tarda de jocs formen ja part d'aquest programa de Sant Antoni.
Punteria amb el caça fardatxo
 
Corrida de pedres
 
Corrida de pedres
 
Estirada de corda entre solters/es i casats/des

Trobareu més informació sobre els jocs tradicionals a plaça per Sant Antoni a Ascó en aquest enllaç.

Com a cloenda
I així podríem continuar amb més i més fotografies. I pels asconencs, cada imatge conté un polsim de la nostra història. Ens identifica amb una forma de ser i de viure la festa. Ens porta un record, una espurna d’alegria, tal vegada de nostàlgia...

I quan s’apaguin els llums, tancant els ulls, segur que encara sentirem llunyanament les notes de la nostra jota mentre algun vell crida al jove festejador un “Xafa-la!” que fa envermellir la balladora; i ens vindrà el gust d’assaborir un trosset de coca acompanyada d’un glopet de mistela de casa; i recuperarem l’olor dels animals després de l’esforç de la corrida o del fum incontrolat de la foguera que a plaça ens impregna la roba.
És Sant Antoni!

Biel Pubill Soler
Josep M. Raduà i Serra
Desembre 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada