com en aquest joc, em sabia greu de passar”
Artur Bladé i Desumvila, a l’Edat d’or (1996), resumeix en aquesta frase la nostàlgia
que sentia vers la seva
infància, vers un món no
sempre conscient que, generalitzant, idealitzem perquè és farcit de jocs, de diversions, d’aventures,
de descoberta, d’aprenentatge... Bladé parlava d’un món perdut, el del somni conscient, el del retorn al temps més plaent de l’home, el d’una infància viscuda per al i al voltant del joc.
És aquesta mateixa sensació, la de la tradició perduda, la que manifesten en el pròleg els amics de L’Espona
en adonar-se com de difícil és no tant reviure sinó
recuperar les tradicions. I és que, a diferència d’altres edicions
en què la festa de l’estiu l’adreçaven a recuperar i posar en valor oficis o tècniques ancestrals,
en aquesta ocasió han volgut reviure una part del patrimoni lúdic, el dels jocs
cantats, del qual ells possiblement en són les darreres generacions
d’usuaris, de practicants, i aquesta consciència de
no retorn al món idealitzat és punyent.
Però, avanço, la vostra no és ni ha estat una feina endebades! Quina
tasca més lloable alhora que gratificant la de recerca, pràctica i voluntat de
donar a conèixer el llegat lúdic de la Palma d’Ebre! I és que us heu
capbussat en l’anàlisi d’una de les activitats més remotes de l’home, el joc.
El joc és una qualitat
innata en l’home, més
antiga, diuen els investigadors, que la mateixa parla. De fet, el joc ens converteix en éssers
socials en tant que fomenta la relació, el contacte,
el diàleg, el pacte.., ens situa dins la comunitat.
Els jocs són
manifestacions lúdiques, herència cultural, que han passat pel sedàs de les
generacions que ens han precedit i, doncs, esdevenen símbols d’identitat en
tant com en el seu ADN hi podem descobrir costums, històries, formes de vida,
sistemes ideològics i tradicions ancestrals de la societat que els practica.
L’ampli ventall d’aquestes manifestacions lúdiques ha condicionat
que aquest opuscle s’ocupi sols d’una parcel·la dins del joc infantil.
Encertadament s’ha volgut recollir un dels àmbits que, com han manifestat els
autors, corre més perill de caure en l’oblit, el dels jocs que per al seu
desenvolupament porten associada una cantarella o cançó.
Aquesta banda sonora, sovint acompanyada de moviments,
ritmes i gestos, té un interès cabdal per a l’estudi del patrimoni lúdic local,
ja que es tracta d’un repertori oral intangible, molt variat i en constant
evolució, que sovint introdueix en les lletres referències de topònims, antropònims
o fets succeïts a la localitat, a la regió o al país i per tant esdevenen un
pulsòmetre del dia a dia d’un temps. En aquest sentit, i potser sense ser-ne
conscients, el recull resulta un curiós estudi historiogràfic que ens permet situar-nos en l’espai i en el temps. Per exemple el recull de la cançoneta “Les petites formiguetes” -cançó feta el 1914 pel
pedagog, músic i poeta Joan Llongueres Badia (Barcelona,
1880-1953), introductor del mètode Jacques-Dalcroze a Catalunya, que es va
implantar en l'ensenyament musical infantil i en l’anomenada renovació de
l’Escola Nova durant la segona República- ens fa pensar que, lògicament, les
informants van aprendre aquesta cançó de mestres que coneixien el mètode o
estaven dins de l’esmentat moviment pedagògic. Difícilment aquesta cançó
s’ensenyava a l’escola a partir de 1940! La repressió a partir d’aquest any
explicaria també el recull de tantes cançons en castellà o, algunes, amb
barreja de paraules d’ambdues llengües.
M’agradaria accentuar el fet que s’hagi optat
per una transcripció ortogràfica respectant la manera de dir
local, mostrant els trets propis del parlar. La perversió de la globalització en la música i en el joc ha fet que en
els darrers quaranta anys es perdés primer la banda sonora local de molts jocs, amb la pèrdua d’aquella riquesa que mostraven les variants dialectals, per a passar a un repertori reduït de
cançons transmeses per una televisió que empra un
català estandarditzat, reduint-se rapidíssimament aquell patrimoni musical infantil ric,
variat, exclusiu! Valgui com a exemple el
joc Senyor Batlle que algú recordarà, que es va popularitzar a finals dels noranta amb una versió diferent del Club Súper 3, amb el títol: Llop on ets? Aquesta
referència ens porta a considerar la importància de
recollir aquell vocabulari local o que ja és en desús
(bugada, gipó, filar, agita’s...).
Cal remarcar, també, la varietat de jocs recollits i
la seva classificació. Hi ha jocs que treballen clarament la motricitat (A mi una); altres, la
relació, el coneixement i el contacte físic: en són bons exemples qualsevol de
les cançons de filera (Baixant de la font del gat), algunes amb un punt de transgressió (Morena que vendes!). També hi trobem jocs
cantats molt llargs on es treballa la memòria, la mímica, la representació, el
diàleg, el ball, l’organització, accions motrius com córrer o escapar-se... (Voy al campo a coger violetas).
Cal felicitar, també, perquè l’opuscle no es limiti a una
recopilació i perquè vagi acompanyat d’un text que explica el joc i/o el
contextualitza. És un detall molt important que evidencia la voluntat dels
autors de posar en valor aquest patrimoni lúdic en relació al poble. I un valor
afegit és també que l’obra vagi acompanyada pel CD amb les cantarelles
recollides. És, sens dubte, un material preciós tant per a conèixer les
melodies com per a posar-les ràpidament en pràctica!
I encara un detall més que defineix el tarannà dels amics
de L’Espona, i és el fet de fer un reconeixement a la persona de Rossend Aymí
Escolà, tot adjuntant al recull el text que va llegir a les cinquenes Xarrades a la fresca, organitzades
per l’associació cultural el 2005.
Aquesta magnífic recull, obra que no deixa de ser un
treball col·lectiu -com dieu amb humilitat-, retrata
un món perdut però amb voluntat de deixar-ne constància, i aquesta és la seva gran aportació. Rememora un temps en
què cantarelles i cançons,
contes, dites i
embarbussaments, jocs de falda, ganyotes i gests iniciaven les criatures en el coneixement
de l’entorn, del llenguatge i de la memòria, de la música, de la imaginació,
del moviment –avui dit psicomotricitat-, de l’ingeni i la creació... Parlem d’aquella transmissió oral,
plena de valors i emocions que generava llaços afectius eterns enfront una transmissió unidireccional actual, uniforme, que tendeix a la universalització i a la
homogeneïtzació. Així, l’opuscle no fa altra cosa que
conservar la identitat del poble a partir d’una part de la seva cultura
lúdica, aquella en la qual els jocs, de la mà de les
cançons i les senzilles melodies, van ser patrimoni de xiquets i xiquetes de tantes generacions.
Quina gran tasca la vostra, amics de L’Espona, que,
malgrat ser conscients que es pot tornar als llocs però mai es podrà retornar en el
temps, us entossudiu a pouar en les vostres tradicions, en el vostre patrimoni,
amb una lloable dèria, la de deixar constància del
que va ser com a herència a unes generacions que, si
bé potser mai retornaran a les pràctiques ancestrals, de segur que aquests reculls els serviran per a fonamentar i consolidar
l’imaginari col·lectiu de ser de la Palma d’Ebre.
Per molts anys més, i amb la ingenuïtat pròpia dels infants, seguiu jugant en la vostra festa de l’estiu!
Fitxa tècnica:
Títol: Cantar i jugar
Coordinació editorial: Olga Cubells, Francesc Filella i Ricard Sas
Edita: Associació cultural L'Espona
Impressió: Gràfiques del Matarranya (Calaceit)
ISBN: 978-84-697-3057-7 
