dimecres, 11 d’octubre de 2017

Cantar i jugar. Nou llibre de L'Espona

Encara no fa dos mesos que ha sortit publicat el darrer llibre de l'associació cultural L'Espona, de La Palma d'Ebre. Cantar i jugar és el títol que porta aquesta monogràfic que recull, lògicament, tot de cançons i canterelles que formen part de la banda sonora de tants i tants jocs tradicionals i populars. 
Els amics de L'Espona em van honorar demanant-me fer el pròleg d'aquest llibret, la qual cosa vaig fer amb molta il·lusió. Tot seguit adjunto aquest text que bé a glossar i a remarcar les característiques d'aquest bonic llibre:




“M’hauria volgut plantar, com quan jugava al set-i-mig i,
com en aquest joc, em sabia greu de passar”

Artur Bladé i Desumvila, a l’Edat d’or (1996), resumeix en aquesta frase la nostàlgia que sentia vers la seva infància, vers un món no sempre conscient que, generalitzant, idealitzem perquè és farcit de jocs, de diversions, d’aventures, de descoberta, d’aprenentatge... Bladé parlava d’un món perdut, el del somni conscient, el del retorn al temps més plaent de l’home, el d’una infància viscuda per al i al voltant del joc.
És aquesta mateixa sensació, la de la tradició perduda, la que manifesten en el pròleg els amics de L’Espona en adonar-se com de difícil és no tant reviure sinó recuperar les tradicions. I és que, a diferència d’altres edicions en què la festa de l’estiu l’adreçaven a recuperar i posar en valor oficis o tècniques ancestrals, en aquesta ocasió han volgut reviure una part del patrimoni lúdic, el dels jocs cantats, del qual ells possiblement en són les darreres generacions d’usuaris, de practicants, i aquesta consciència de no retorn al món idealitzat és punyent.      
Però, avanço, la vostra no és ni ha estat una feina endebades! Quina tasca més lloable alhora que gratificant la de recerca, pràctica i voluntat de donar a conèixer el llegat lúdic de la Palma d’Ebre! I és que us heu capbussat en l’anàlisi d’una de les activitats més remotes de l’home, el joc.
El joc és una qualitat innata en l’home, més antiga, diuen els investigadors, que la mateixa parla. De fet, el joc ens converteix en éssers socials en tant que fomenta la relació, el contacte, el diàleg, el pacte.., ens situa dins la comunitat. Els jocs són manifestacions lúdiques, herència cultural, que han passat pel sedàs de les generacions que ens han precedit i, doncs, esdevenen símbols d’identitat en tant com en el seu ADN hi podem descobrir costums, històries, formes de vida, sistemes ideològics i tradicions ancestrals de la societat que els practica.
L’ampli ventall d’aquestes manifestacions lúdiques ha condicionat que aquest opuscle s’ocupi sols d’una parcel·la dins del joc infantil. Encertadament s’ha volgut recollir un dels àmbits que, com han manifestat els autors, corre més perill de caure en l’oblit, el dels jocs que per al seu desenvolupament porten associada una cantarella o cançó.
Aquesta banda sonora, sovint acompanyada de moviments, ritmes i gestos, té un interès cabdal per a l’estudi del patrimoni lúdic local, ja que es tracta d’un repertori oral intangible, molt variat i en constant evolució, que sovint introdueix en les lletres referències de topònims, antropònims o fets succeïts a la localitat, a la regió o al país i per tant esdevenen un pulsòmetre del dia a dia d’un temps. En aquest sentit, i potser sense ser-ne conscients, el recull resulta un curiós estudi historiogràfic que ens permet situar-nos en l’espai i en el temps. Per exemple el recull de la cançoneta Les petites formiguetes -cançó feta el 1914 pel pedagog, músic i poeta Joan Llongueres Badia (Barcelona, 1880-1953), introductor del mètode Jacques-Dalcroze a Catalunya, que es va implantar en l'ensenyament musical infantil i en l’anomenada renovació de l’Escola Nova durant la segona República- ens fa pensar que, lògicament, les informants van aprendre aquesta cançó de mestres que coneixien el mètode o estaven dins de l’esmentat moviment pedagògic. Difícilment aquesta cançó s’ensenyava a l’escola a partir de 1940! La repressió a partir d’aquest any explicaria també el recull de tantes cançons en castellà o, algunes, amb barreja de paraules d’ambdues llengües.
M’agradaria accentuar el fet que s’hagi optat per una transcripció ortogràfica respectant la manera de dir local, mostrant els trets propis del parlar. La perversió de la globalització en la música i en el joc ha fet que en els darrers quaranta anys es perdés primer la banda sonora local de molts jocs, amb la pèrdua d’aquella riquesa que mostraven les variants dialectals, per a passar a un repertori reduït de cançons transmeses per una televisió que empra un català estandarditzat, reduint-se rapidíssimament aquell patrimoni musical infantil ric, variat, exclusiu! Valgui com a exemple el joc Senyor Batlle que algú recordarà, que es va popularitzar a finals dels noranta amb una versió diferent del Club Súper 3, amb el títol: Llop on ets? Aquesta referència ens porta a considerar la importància de recollir aquell vocabulari local o que ja és en desús (bugada, gipó, filar, agita’s...).
Cal remarcar, també, la varietat de jocs recollits i la seva classificació. Hi ha jocs que treballen  clarament la motricitat (A mi una); altres, la relació, el coneixement i el contacte físic: en són bons exemples qualsevol de les cançons de filera (Baixant de la font del gat), algunes amb un punt de transgressió (Morena que vendes!). També hi trobem jocs cantats molt llargs on es treballa la memòria, la mímica, la representació, el diàleg, el ball, l’organització, accions motrius com córrer o escapar-se... (Voy al campo a coger violetas).
Cal felicitar, també, perquè l’opuscle no es limiti a una recopilació i perquè vagi acompanyat d’un text que explica el joc i/o el contextualitza. És un detall molt important que evidencia la voluntat dels autors de posar en valor aquest patrimoni lúdic en relació al poble. I un valor afegit és també que l’obra vagi acompanyada pel CD amb les cantarelles recollides. És, sens dubte, un material preciós tant per a conèixer les melodies com per a posar-les ràpidament en pràctica!
I encara un detall més que defineix el tarannà dels amics de L’Espona, i és el fet de fer un reconeixement a la persona de Rossend Aymí Escolà, tot adjuntant al recull el text que va llegir a les cinquenes Xarrades a la fresca, organitzades per l’associació cultural el 2005.
Aquesta magnífic recull, obra que no deixa de ser un treball col·lectiu -com dieu amb humilitat-, retrata un món perdut però amb voluntat de deixar-ne constància, i aquesta és la seva gran aportació. Rememora un temps en què cantarelles i cançons, contes, dites i embarbussaments, jocs de falda, ganyotes i gests iniciaven les criatures en el coneixement de l’entorn, del llenguatge i de la memòria, de la música, de la imaginació, del moviment –avui dit psicomotricitat-, de l’ingeni i la creació... Parlem d’aquella transmissió oral, plena de valors i emocions que generava llaços afectius eterns enfront una transmissió unidireccional actual, uniforme, que tendeix a la universalització i a la homogeneïtzació. Així, l’opuscle no fa altra cosa que conservar la identitat del poble a partir d’una part de la seva cultura lúdica, aquella en la qual els jocs, de la mà de les cançons i les senzilles melodies, van ser patrimoni de xiquets i xiquetes de tantes generacions.
Quina gran tasca la vostra, amics de L’Espona, que, malgrat ser conscients que es pot tornar als llocs però mai es podrà retornar en el temps, us entossudiu a pouar en les vostres tradicions, en el vostre patrimoni, amb una lloable dèria, la de deixar constància del que va ser com a herència a unes generacions que, si bé potser mai retornaran a les pràctiques ancestrals, de segur que aquests reculls els serviran per a fonamentar i consolidar l’imaginari col·lectiu de ser de la Palma d’Ebre.
Per molts anys més, i amb la ingenuïtat pròpia dels infants, seguiu jugant en la vostra festa de l’estiu!

Fitxa tècnica:
Títol: Cantar i jugar
Coordinació editorial: Olga Cubells, Francesc Filella i Ricard Sas
Edita: Associació cultural L'Espona
Impressió: Gràfiques del Matarranya (Calaceit)
ISBN: 978-84-697-3057-7 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada