Espectacle de vaquetes a Ascó

Enguany el programa de Festa Major d’Ascó ens ha sorprès per incloure, durant tres dies, un “espectacle de vaquetes”. Ens ha sorprès perquè Ascó no és un poble on hi hagi aquesta tradició –la darrera vegada, puntualment, que se’n van organitzar va ser el 1987-.

 Vaquetes a Ascó 1979

 

  Vaquetes a Ascó 1979

Al llibre de fotografia Ascó a l’envelat (2006) trobem informació sobre aquest tipus d’actes a la nostra població:

Tot i que la festa dels bous és un dels elements més identitaris de les comarques del sud de les Terres de l’Ebre, a Ascó no se’n coneix tradició. De totes maneres a finals dels setanta, amb la voluntat d’obrir la festa a la participació del veïnat, fent-les populars, i prenent com a exemple el model lúdic d’aquests pobles referits, es van organitzar durant cinc anys exhibicions de vaquetes. En aquestes, qui més qui menys, s’atrevia a saltar a la plaça a marejar l’animal o, quan es feia la solta, corria carrer avall des de la plaça Nova fins al pla de l’Església. El Fossar Vell va ser l’escenari, entre el 1977 i el 1983, d’aquests peculiars i anecdòtics correbous.

 

 Vaquetes a Ascó 1977

 

(...) les vaquilles no van acabar d’arrelar entre els actes festius. De totes maneres, l’any 1987 la Comissió de Festes va tornar a incorporar-ho al programa duent-se a terme, en aquesta ocasió, a la Rastinga –espai situat entre el carrer Joan XXIII i l’actual pavelló -. Val a dir que la festa entorn les vaquetes s’acabava amb un àpat popular a la plaça, on es menjava la carn de l’animal i síndries i melons de postres.

Tenim referències de festes de bous fins a mitjans de segle XX en altres indrets de la comarca com ara a Móra d’Ebre –on encara avui podem veure les restes d’una plaça de toros a tocar de l’Ebre, o a la Palma d’Ebre on s’improvisava un tancat amb carros-.  

 

 Vaquetes a Ascó 1980

 

En aquesta ocasió s’ha muntat una “plaça portàtil” a la zona de la descàrrega de l’estació, entre la Llar d’Infants i la via del tren. A més, s’ha preparat una grada amb seients que, malauradament, no està “a l’alçada” de la plaça, la qual cosa impedeix que els espectadors situats a les primeres fileres puguin veure l’interior.

 

Ahir dijous es va dur el primer “espectacle de vaquetes”. El títol amb què s’anunciava ja feia dubtar de què es tractaria. Doncs bé, emulant una corrida de toros a la Monumental, va sonar per megafonia la inconfusible música de les places acompanyades “d’oles” i passo dobles, es va obrir una porteta de la plaça i va entrar un cavall amb genet seguit de tres aprenents de toreros –dos d’ells més que joves!-, van saludar al “distinguido público” i van torejar 3 vaquetes al final de cadascuna de les quals feien veure, amb el braç, com si clavessin l’espasa a l’animal, donant així per acabada la “faena”.

 

Què voleu que us digui? Pels comentaris que s’escoltaven de veïns i de gent de fora del poble –alguns dels quals havien vingut expressament a veure “l’espectacle”-, allò era, precisament, l’últim que es volia veure. Ningú pensava que la “portàtil” d’Ascó esdevindria una plaça d’entrenament per a jovenalla que aspira a ser torero! A més, val a dir en contra d’aquesta part de l’espectacle, que per la megafonia llençaven comentaris del tipus: “tant de bo que en un futur proper aquests joves toreros puguin torejar a les places de toros de Catalunya”.

 

Un cop acabada aquesta primera part va sortir un “recortador”. Això va animar el públic que s’havia quedat ja que, tot seguit i progressivament un grup d’una quinzena de joves asconencs i algú de fora va saltar a la plaça a “jugar” amb les vaquetes. Això era el que esperava la gent, i va ser el que va despertar l’interès general per veure qui eren els atrevits que corrien per davant l’animal i qui, degut a la imperícia, els nervis, l’estat de l’arena, la poca agilitat... rebia una rebolcada de la vaqueta.  

 

 

 

Queden dos dies més “d’espectacle de vaquetes”. Vet a saber si es reproduirà l’esquema del programa –entrenament taurí i “recortadors”-, i ja veurem també quin és el seguiment per part de la gent, de tota manera, pel què es va veure ahir, es podrien saltar perfectament la primera part i anar directament a la segona, on participa i pren protagonisme el jovent agosarat.

 

I el futur, qui el sap? Cinc anys de vaquetes entre el 1977 i el 1983, un més el 1987, i ara al 2013... quan es pot començar a parlar de tradició?

 

 

 

Bibliografia: Biel Pubill i Soler; Josep M. Raduà i Serra: Ascó a l’envelat. Gràfiques del Matarranya, 2006